Ja ho saben, les banderoles s'han acabat, les que ja us imaginau. I han poblat les balconades i caps de cantó de les espanyolíssimes i fidels Ceuta i Melilla. Devien pensar que la cosa s'ho mereixia ja que, ni més ni menys que ses Majestats els Reis, els del nord, no tan màgics com els d'Orient però potser sí amb més poder ensabonador i, qui sap si amb més parné, els retien visita de cortesia. També ho saben, que Ceuta i Melilla pertanyen a un estat modern, obert, plural, ergo no tancat i altres adjectius pejoratius, i per això aprofiten qualsevol ocasió per fer voleiar la seva bandera, com fan els bons, els nord-americans. Segurament deuen pensar que quan ells fan ventar la bandera, i n'esgoten les existències, ho fan per mostrar la seva grandesa, la netedat de cor. No com fan altres, com per exemple els catalans, que treuen la bandera per mostrar que són diferents, que no volen ser grans, sinó petits, tancats, resclosos, passats de rosca, ancorats en idees que ells (els catalans no, els altres) diuen, amb un tel de despreci, decimonòniques, ni més ni pus que en Ferran VII o na Maria Lluïsa de Borbó, o n'Alfons XII (i ningú no gosa alçar la veu dels qui gosen restar ancorats a aquesta dinastia). Però vaja, això és pecatta minuta. O grossa, però no és d'allò que més m'interessa parlar. Sinó de cert provincianisme, ai las! ells que no ho són gens, o com a mínim presumeixen de no ser-ho, amb què han presentat el fet. Amb un maniqueisme més que escandalós. Fins i tot els programes del cor brut, de les xafarderies tètriques, s'hi han abocat a raig ple. (Potser més valdria tenir sempre folcklòriques que se separen o se sobredosifiquen o Belens Estebans que criden i s'esgargamellen per evitar que, a tothora, ens inoculin el mateix). Sí, han estat provincians i maniqueus. Han presentat les grandeses d'una banda, evidentment la seva, i les misèries de l'altra, la del Marroc. Però us heu posat a imaginar, què hauria passat si la cosa hagués anat a l'inrevés. Que hagués estat la Reina d'Anglaterra qui hagués retut una visita a Gibraltar? No m'ho vull ni imaginar. Segur que haurien parlat d'ingerències, de manca de cortesia, de prepotència, de colonialisme ancorat al passat, de velles rancúnies històriques i, els més heavys, que en aquest cas són quasi tots, haurien aprofitats editorials, davantals, píndoles ensucrades i altres escatologies periodístiques, per parlar, reivinidicar i deflarar, tothora i a tot cul, l'espanyolitat del Penyal de Gibraltar. Facin un petit, no cal que sigui gaire, esforç d'imaginació i s'ho mirin des d'un foradí. Segur que l'espectacle deu ser digne de veure.
Com quan a Catalunya passa alguna cosa, com per exemple que algun mossèn fa una missa en català i un devot feligrès de les Espanyes es queixa a pulmó lliure de l'atropell que ha sofert perquè ha estat obligat a complir el precepte dominical en una llengua amb la qual no ha entès res. Si això, o alguna cosa tan venial com aquesta passa, l'efecte dòmino pot arribar no només a les capçaleres carronyaries de l'ABC i la Razón i altres immundícies, sinó també pot inundar per la via del vessant cult, desvetlat i feliç (allò que vulgarment es diu nuevo talante), les mateixes capçaleres d'El País (recordin quina una no se'n va armar quan Catalunya Ràdio va prescindir d'una escriptora que no s'expressava en català) Bé, idò ho va contar, si més no una cosa semblant, en Joan Melià no fa gaires setmanes en aquestes mateixes planes, i si algú ho va trobar exagerat, ara, el mateix Molt Honorable Jordi Pujol, ho ha publicat, diguem que, al seu blog, que té un nom una mica més pompòs, i que vostès mateixos poden llegir si googlegen aquestes paraules 'Jordi Pujol taxista'. Bé idò Jordi Pujol ha recontat de dos casos de taxistes de Madrid que han convidat a baixar els seus clients perquè dins el taxi s'han posat a parlar pel mòbil en català. Ells que són oberts, tolerants, universals. I d'això no se n'ha fet ressò ningú. Ni han parlat de discriminacions ni de persecucions, ni de tot el rosari a què ens tenen acostumats quan passa a l'altra cara del mirall. Ja ho saben que si haguessin parlat en anglès, francès, o fins i tot, en xinès, en àrab o en zulunès, el taxista no hauria motat. I una altra de curiosa, cercant una mica d'inspiració a un apartat de Yahoo, que és diu 'notícies insòlites' hi he trobat aquesta: «Andorra introdueix un tercer idioma, el català, en la cimera Iberoamèricana que començà dijous passat a Xile». Fixin-se que la categoria de notícies on apareix, ho repetesc, és a la d'insòlites, al costat, ergo de la mateixa categoria, d'una que diu que l'ajuntament de Cadis ha prohibit tirar arròs a les noces per tal que no proliferin els coloms a la ciutat. I encara ho han hagut de justificar dient aproximadament... bé, això els ho podem perdonar perquè Andorra és el país que té una major expectativa de vida del món (84 anys), una renda per càpita de 22.000 dòlars anuals i ocupa el 14è lloc mundial en un índex anomenat Índex de Desenvolupament Humà (IDH) . La cursiva és de collita pròpia, la resta textual. Comprovin-ho si volen, crec que encara hi seran a temps.
