Una cosa que servidor no he entès mai és que a una part dels humans els costi tant rectificar quan s'han errat, o simplement quan no han matisat a bastament. Servidor no voldria ser Déu per res del món, i pretendre no equivocar-se d'alguna manera revela la secreta aspiració a ser Déu: bons maldecaps. Ara em toca rectificar allò que no vaig voler dir. És molt senzill, en un d'aquests escrits que faig en aquest diari, criticava el president Antich per no haver-nos explicat per què es va fer ús electoral del no a Son Espases. És una qüestió que molta de gent aparentment dóna per clausurada, però aquells a qui convé que així sia, que no se'n facin grans il·lusions: les decepcions dels ciutadans poden hivernar durant mesos, de vegades durant anys, però no desapareixen mai del tot. Zapatero, en fer tornar les tropes espanyoles que Aznar havia enviat a l'Iraq, no tan sols va complir una promesa electoral, sinó que ens va fer saber a tots que la nostra opinió -expressada en manifestacions, en moviments ciutadans- tenia un valor, que la nostra opinió mereixia un respecte. Els ciutadans, amb el retorn de les tropes, ens vàrem sentir rehabilitats, existíem, se'ns tenia en consideració. Si això s'entén tan bé, de la mateixa manera s'ha d'entendre l'efecte contrari originat per actuacions de signe igualment contrari. El cas de Son Espases és molt greu perquè se'ns va dir a la cara que no érem mereixedors de respecte, que la nostra opinió no tenia gens de valor. La gent, és clar, no pot viure sempre amb la pell encesa, és menester tornar amb una mínim d'assossec a la quotidianitat: res a veure, però, amb l'oblit. La memoria de este hombre es un hacha de guerra, diu Pablo Neruda: la memòria del poble. Tot lamentant la manca d'explicació del president Francesc Antich, la memòria em va dur un pensament d'Edith Wharton, que ara, per més precisió, he volgut recuperar textualment: «Hom pot fer qualsevol cosa (potser fins i tot matar) sempre que no intenti explicar-la». Per alguns conductes he hagut de saber que, sigui per deficiències en l'escriptura, sigui per recels en la lectura, s'ha considerat que servidor insinuava que Francesc Antich seria capaç de matar. No, no, és clar que no ho crec. Però això no té gens d'importància. Allò que m'importa és que em sé incapaç d'imaginar-lo capaç de fer-ho. Ja estam, sembla tot com una beneitura, però a mumare no li hauria agradat saber que he ofès algú -i més una bona persona- sense motiu. (Bé, ni amb motiu, ella).