La història de la filosofia i de la ciència i de la tècnica es pot escriure, de fet està escrita, sense fer esment a un sol espanyol. Podem dir que parlar de pensament espanyol és un dels més evidents oximorons de la cultura occidental. Pío Baroja posava de manifest aquesta impossibilitat quan ironitzava sobre el títol d'un diari navarrès, El Pensamiento Navarro. Una contradicció en els termes, una impossibilitat manifesta. Un il·lustrat francès, Mason de Morvilliers, es demanava: «¿Què li deu el món del pensament a Espanya?». La resposta era òbvia. Llavors, continuava: «Què es pot esperar d'un poble que necessita el permís d'un capellà per pensar?». Avui podríem repetir la pregunta, i no sols dirigida a la majoria dels països musulmans.
Borges, potser abusivament, després d'enunciar que també en el terreny de la literatura espanyola els únics que l'interessaven eren Cervantes -en realitat, només El Quijote-, i Quevedo, observava que el pensament espanyol és un continu refregit del pitjor Sèneca. També salvava, i amb això s'equivocava, Unamuno, a qui anomenava l'únic geni espanyol de la seva època. En la meva opinió, dins de la mateixa generació del 98, l'únic realment genial, encara que excessivament idiosincràtic, excessivament necessitat de notes a peu de pàgina per a un lector europeu, és Valle Inclán. El gallec deia a Luces de bohemia: España es una deformación grotesca de la civilización europea. Sort que va tenir: això li va permetre crear aquelles genialitats dels seus Esperpentos.
Marx, que per qüestions de supervivència econòmica va haver de fer de periodista per alguns diaris, entre ells alguns de nord-americans, en les seves cròniques sobre Espanya, en observar la realitat social des de Madrid, va apuntar que Espanya era el país que més li recordava Turquia. Alguns espanyols s'han amoïnat permanentment per aquest estat de coses al llarg dels darrers segles. La majoria dels perifèrics colonitzats simplement ho hem hagut de patir, i si no hi posam remei, ho continuarem patint fins que ens morirem per causes naturals, o, naturalment, poc naturals. En qualsevol cas, el panorama del pensament espanyol, encara que ha canviat i s'ha modernitzat relativament al llarg dels últims temps, continua essent precari i pateix bona part dels seus mals i mancances endèmics. Això és aplicable a totes les esferes de la ciència, la filosofia, el pensament polític i la Història. Que les grans figures del pensament polític espanyol siguin Jiménez Losantos, Fernando Savater (i Aznar, Zaplana, Aceves o Rajoy), o que les noves estrelles de la Història siguin uns tals García de Cortázar o Carmen Iglesias, podria sorprendre qualcú. A mi, no. Aquest dream team és tot el que tenen, i la prova és que des de la COPE, la FAES, fins al Grupo Prisa, els exhibeixen contínuament. Són els Unamunos dels últims temps, com el mateix Savater en una novel·la realment mediocre, Caronte aguarda, deia de Jiménez Losantos, disfressat sota el nom de Losretales al seu relat. Eren altres temps per a Savater, en aquella època festejador dels abertzales. A tots els fa mal Espanya, un mal metafísic, i per tant rabiós, i que sembla ser incurable. És el correlat, per ventura, d'una banda, d'una sort de por a la castració digna de tractament i d'estudis de psicologia política; d'una altra, de l'assumpció per la seva part d'una història ideologitzada i insolvent, que no entén de realitats històriques profundes, de diferències, de complexitats, ni de matisos; i, en tercer lloc, si m'ho permeteu, per jugar jo també en el terreny de la manca de coherència i rigor, típicament espanyola, potser també és el correlat de problemes gàstrics i excretals insuperables, com demostra la proliferació d'anuncis de bio-estris. El mal d'Espanya sembla ser que els seus intel·lectuals pateixen les mateixes disfuncions que la majoria dels espanyols: van restrets.
El problema per als que no ens sentim espanyols és que acabarem submergits en una enorme piscina (legal, il·legal?) d'excrements, com a un dels cercles de l'infern dantesc.
