Al carrer de Sant Ferran, a València, cada dia se fa una lliçó de tenacitat, resisència i treball. De bon matí obre les portes un edifici que s'ha convertit en un indret emblemàtic i en un símbol, un emblema de moltes coses. Aquell edifici que un dia fou un gran magatzem avui dia conserva les seves funcions, només que el que ara s'hi emmagatzema "i per descomptat es posa a disposició dels consumidors" és cultura. En aquest edifici hi tenen la seu moltes coses, i entre elles Acció Cultural del País Valencià, l'editorial Tres i Quatre o la revista El Temps. Per posar només alguns exemples.
Aquesta setmana passada aquest edifici, l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, o El Siglo, perquè per a molts de valencians sempre serà El Siglo i és just que el nom li perduri, aquest edifici ha acollit la comunió de molts joves "i no tan joves" que han vengut d'arreu de tots els territoris de parla catalana per conviure i formar-se en un dels grans esdeveniments que hi ha cada any al nostre país: els congressos al voltant del lliurament dels premis i que enguany han arribat a la seva 36 edició.
Un dels congressos estrella, com cada any, ha estat el de periodisme i mitjans de comunicació, que ha posat sobre la taula temes com la llibertat d'expressió, com informar des de Madrid, els conflictes d'Israel i Palestina i el proper Orient, el Periodisme de Guerra, o la llibertat mediàtica al País Basc. El cartell de ponents i de conferenciants era molt interessant, així com també els dels altres congressos, i l'experiència de poder rebre informacions i noves maneres d'explicar i punts de vista sense haver de desplaçar-se més que a una sola ciutat fa que aquesta sigui una de les cites que tots els que el dia de demà vulguin dedicar-se al periodisme i els que ja s'hi dediquen hagin d'emmarcar en vermell a les seves agendes.
Passa que de cada vegada s'estan donant més arguments a aquella gent més gran que ha conegut altres èpoques dels premis. Se queixen, amb raó, d'una certa manca d'esperit dels joves. Cada any se n'hi concentren menys i a més a més els que vénen en molts de casos ho fan amb altres motivacions. Alguns simplement pels crèdits de lliure elecció. Altres per passar quatre dies a València de festa. Motius molt lloables si després es compleix i s'accepta el repte d'enfrontar-se a la part formativa, si s'hi va amb la disposició de rebre arguments, propostes i informacions per al debat i per a l'enriquiment personal, i no simplement es compleix amb l'expedient. Per anar als Octubre, però sobretot per anar per la vida, fa falta tenir esperit, ambicions, i una set insadollable de curiositat i de coneixement.
El professor Damià Pons, que participà en els congressos i que avui per avui és un dels fars capdavanters de la nostra intel·lectualitat, va parlar de la importància del periodisme que feren Gabriel Alomar i Miquel dels Sants Oliver per fer avançar les idees a la nostra illa. Molts altres periodistes han parlat de la seva experiència personal i d'altres periodistes i dels seus esforços per fer d'aquesta una de les professions més maques del món. I quan veia com alguns dels matriculats als Octubre es passejaven per València parlant en castellà i demanant on hi havia la botiga de moda més propera m'ha fet tremolar veure com el periodisme pot caure en les seves mans. En les d'una fornada que se pensa que ser periodista és sortir per Canal 9 insultant-se els uns als altres. Però jo som optimista i confio en els miracles i en la lliçó que ens donen al carrer de Sant Ferran obrint les portes cada matí. Ara ens toca a tots nosaltres fer pedagogia de la nostra feina.
