Aquesta setmana, amb els meus alumnes, hem treballat el
comentari de text. Curiosament, ho hem fet sobre un text en prosa
de Miquel Martí i Pol. És un text que dóna molt de joc perquè hi
surten moltes coses i mínimament clares per tal que els alumnes
puguin trobar-les i interpretar-les. Si he emprat l'adverbi,
curiosament, no ho feia pensant en l'autor, sinó en altres coses
que diré més endavant. En aquest article, Miquel Martí i Pol,
contava que un dia es va trobar amb un amic i conversaren. Jo, els
he fet veure, als alumnes, que possiblement aquest amic podria ser
fictici i que moltes vegades els articulistes, feim "jo també ho he
fet alguna vegada" servir aquest recurs per guanyar proximitat amb
el lector i també per defugir de personalismes individuals que, a
vegades, solen o poden molestar els lectors. Jo els vaig dir, que
quan un escriptor es desdobla en un altre personatge, a això se li
sol anomenar un alter ego. A vegades, també es pot emprar aquest
recurs per fer molt més creïble una història que no ha passat en la
realitat, per fer molt més creïble una quimera. Més endavant, en
aquest mateix article, el poeta de Roda de Ter invocava Salvador
Espriu. Això em va servir per explicar-los allò que vaig denominar,
no sé si d'una manera molt canònica, «l'auctoritas», és a dir, fer
servir una autoritat en la matèria per allò de reforçar uns
arguments. Si jo, anònim col·laborador, faig una afirmació pot
resultar ser una cosa insigificant, però si ho diu o ho ha dit tota
una autoritat, això, senyors meus, ja són paraules majors.
Tot això ve a tomb perquè quan en Mariano Rajoy va dir allò que
tenia un cosí, catedràtic de física, si mal no m'erro, que li
assegurava que això del canvi climàtic és una autèntica bajanada
vaig dubtar per un moment quin dels dos recursos literaris havia
fet servir. D'entrada us he de dir que em va semblar que era un
alter ego. Que era el mateix Mariano Rajoy qui s'amagava rere les
seves pròpies paraules, unes paraules que servien per justificar
amb paraules psedomaigseixantavuitesques, que ells i els de la seva
corda tant odien, aquest capitalisme devastador. Era difícil pensar
que fos d'una altra manera, car les imatges que sovint s'ofereixen
a les televisions de desglaç dels casquets polars o de la
desaparició de les glaceres solen ser més que evidents. Fins i tot,
això del canvi climàtic ha començat a calar en la població en
general, encara que sigui a tall de prejudici científic, i així
n'hi ha hagut més d'un i més de dos que han atribuït aquesta
proliferació de caps de fibló al canvi climàtic, o també aquesta
mateixa causa ha estat la culpable, segons l'imaginari col·lectiu,
de sobre abundància de grumers a les nostres costes. Però atès
certes sensibilitats visuals de què fan gala els pepers, (també les
imatges dels brams d'aigua que inundaven les estacions de metro
eren, dins les pupil·les tornassolades i bovines de na Rosa
Estaràs, una minúscula i impertinent gotera) era possible i
plausible la segona interpretació, això és, que en Mariano Rajoy no
hagués fet servir un alter ego, sinó que hagués posat mà a
l'auctoritas, i potser, l'única figura literària que hagués fet
servir fóra la hipèrbole, és a dir, l'exageració. I hagués elevat
allò que seria una senzilla coneixença d'un militant de partit, a
vegades l'obediència a unes sigles ens fa ser dogmàtics, a la
categoria familiar d'un cosí. Però es veu que no ha estat així, si
les informacions que m'han passat no són falses. Que realment en
Mariano Rajoy té un cosí que és catedràtic de Física i que les
afirmacions del líder del PP i veritable parent seu no han fet
altra cosa que fer-lo empegueir i davallar-li d'una tacada la seva
credibilitat científica. Evidentment, la del cosí. I ja se sap
aquella dita nostra que diu «els amics, triau-los bons, els parents
preneu-los així com són». I el pobre catedràtic de Física no en té
la culpa de tenir un cosí que es dediqui a la política i per tal de
guanyar les eleccions hagi de dir qualsevol disbarat i a qualsevol
hora. O també, com passa molt sovint amb les paraules dites per
mossèn Alcover i altres savis, que hagués tergiversat,
malinterpretat o acomodat a la seva conveniència algunes
afirmacions fetes pel docte cosí. Tot plegat més que esperpèntic.
Diuen que la realitat sempre supera a la ficció. En aquest cas, el
Mariano Rajoy de carn i ossos massa vegades no passa de ser una
burda caricatura del personatge que, amb el mateix nom i semblant
parescut, surt a Polònia. Que cabrón...!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.