El crim enquadrat

Sorprèn que es pugui arribar a quantificar el negoci de la màfia "un 7 per cent del Producte Interior Brut italià, segons un estudi de la patronal de la petita i mitjana empresa d'aquell país", un sector que, segons el poc que sabem els profans, intenta no deixar pistes. També xoca que el principal negoci sigui la usura i el següent el xantatge. El meu negre adverteix que probablement una cosa va lligada amb l'altra, ell sabrà per què ho diu. Les màfies són realitats quotidianes a llocs com Calàbria i Sicília "on segons aquell estudi 8 de cada 10 comerciants són extorsionats, més o manco obertament", i en d'altres indrets la processó va més endins i ni tan sols cal omertà per tapar-les. També hi ha lobbys que actuen en el límit, fregant l'escaire, cofois i aixoplugats per la legalitat, mimetitzant mètodes, però seran sempre innocents mentre no es demostri el contrari, on vas a parar. Tornant al principi, sembla que sense màfia Itàlia no seria el que és, ni el cine tampoc: Scorsese i Coppola s'haurien hagut de reinventar; Tarantino no passaria de ser un aficionadet al gore "al gènere, no a l'insigne Nobel" i ara mateix no tendríem en cartellera Promeses de l'Est. Per passar males estones davant la pantalla, però "aquí un tòpic d'aquells penalitzables" podem posar els informatius televisius. Ahir vèiem l'escena captada per una càmera de seguretat (?) d'un tren català, on un presumpte malparit s'acarnissava amb una al·lota colombiana. Per diferenciar-la de la ficció, l'agressor surt de quadre impune: l'al·lot que hi ha en primer terme dissimula, com si no passàs res.