Homenatge als represaliats a Bellver

Però en un sentit més ampli, les ferides del passat no es tancaran ni desapareixerà el trauma col·lectiu si no s'assumeix el sentit profund de com un poble pot superar una Guerra Civil. Les apel·lacions a la reconcilició vénen de molt lluny. El 1938, en plena guerra, el president Azaña reclamà pau, pietat, perdó. El 1956, el partit comunista, a la clandestinitat i a l'exili, féu un manifest a l'enteniment que començava: Nosaltres, fills dels vencedors i dels vençuts... També l'esperit de la Transició fou de retrobament. Però reconcicliació no significa ni oblit, ni només col·locar una placa als llocs més feridors (sobretot si estan apartats), ni donar una idemnització als supervivents o als seus familiars. Això, dit amb tots els respectes, és la xocolata del lloro. Reconciliació és una concepció molt més important. Una ferida civil només es tanca quan s'assumeixen els símbols del bàndol derrotat per fer possible que del renou, de la sang i de la fúria de la comtessa floreixi l'olivera compartida de la pau. El 1865, un cop acabada la guerra civil nord-americana, el president Lincoln, quan era aclamat pel seus seus partidaris, féu tocar l'himne dels derrotats com a signe de reconciliació. Sabia que la memòria dels pobles no es pot enterrar i que els que moriren en defensa dels seus ideals continuarien per sempre vius dins les entranyes de la nació. Per això, assumí tot d'una els seus símbols. Els llevà les armes, però els conserva dignitat i honor. I el 1944, quan Europa s'ofegava sota la bota del nazisme, els néts de la guerra civil nord-americana els llançaren a les platges de Normandia en defensa de la democràcia. La primera divisió a saltar (la 29 d'Infanteria de Marina) era coneguda com la Blau i Gris, els colors dels dos bàndols de la guerra civil. Devora es llançaren els Ràngers de Texas, sudistes, néts i besnéts de vençuts. Eren fills d'una democràcia de bell nou unida sota la divisa que tots els ciutadans neixien lliures i iguals. I a l'Estat espanyol la reconciliació de bon de veres no arribarà fins que, des de l'actual Constitució i tots els valors que representa, s'assumeixin i es facin oficials els himnes i les cançons de l'Exèrcit Popular respectant les dels vencedors. Això és el que féu Lincoln. Això és el que féu gran els Estats Units.