Encara a mitjan segle passat, poc abans de la irrupció de la
plena terciarit-zació basada en el turisme de masses i la
construcció, tots els pobles de Mallorca tenien en el seu mateix
entorn urbà horts de tamany variable dedicats a la producció
d'aliments frescs per a la població local. Tampoc no faltava a cap
municipi una extensió de terra important dedicada als cereals i als
llegums. El geògraf francès Jean Bisson es va sorprendre, en els
anys 50 i 60, davant les petites marjades eivissenques ocupades
pels conreus de cereals. No es perdia ni un pam de terra.
Per un altre cantó, tothom tenia a la seva casa porcs, gallines
o conills. La llet fresca la distribuïa casa per casa un lleter de
la localitat. L'autosuficiència alimentària era una realitat a
nivell insular i fins i tot a nivell familiar. Les eixamples
urbanes a partir dels anys seixanta es feren, sobretot, sobre
aquestes terres fèrtils i regades dels entorns urbans. El cas més
paradigmàtic, i encara no acabat de cloure del tot, és el de la
pròdiga horta de la Ciutat Mallorca, literalment arrasada per
l'aeroport, els dipòsits d'hidrocarburs, les depuradores, els camps
de golf, les noves carreteres, els polígons industrials, les
urbanitzacions i els depòsits de cotxes de lloguer.
Per tot això i per altres coses, de ser una illa quasi
autosuficient a nivell alimentari (i en alguns casos de llarga
tradició exportadora) hem passat a consumir bàsicament productes
forans. Avui la taxa d'autoabastiment alimentari de les Illes
Balears no deu arribar al 20% en vegetals i a poc més del 5% en
aliments d'origen animal. Aquesta taxa és d'una importància capital
en qualsevol anàlisi de sostenibilitat local o regional, perquè és
un vector indispensable, per exemple, en tota estratègia per
combatre el canvi climàtic o per promoure l'equilibri territorial i
la preservació del paisatge.
Fa estona que des de diversos col·lectius s'alerta que el model
alimentari imposat per les transnacionals de l'alimentació descansa
sobre la malversació dels recursos naturals i, de manera concreta,
sobre l'increment exponencial del consum de combustibles fòssils. A
Sud-amèrica, però també a Àfrica i Àsia, s'observen els efectes
destructors sobre el medi ambient i el teixit social, de l'expansió
dels monocultius agraris industrials. Les darreres fites han estat
la difusió massiva dels transgènics i els agrocombustibles.
La idea de proposar una alternativa a aquest sistema de
producció i comerç alimentari es va plantejar amb força a Roma,
l'any 1996, amb motiu de la Cimera Mundial de l'Alimentació
organitzada per la FAO. La formulació de la sobirania alimentària
la va fer l'associació de moviments camperols i indígenes coneguda
per «Via Campesina». Per a aquest col·lectiu la sobirania
alimentària representa el reconeixement del dret de cada poble a
produir la seva pròpia alimentació, d'acord amb les seves
necessitats i la seva pròpia història, a partir dels coneixements
acumulats per generacions d'agricultors i de manera solidària cap a
les generacions futures.
El comerç més just que els països tenen al seu abast és el basat
en la producció alimentària local. Ni la falsa caritat ni la
imposició d'aliments transportats des de llargues distàncies poden
assegurar resoldre els desequilibris alimentaris. Cap comerç just
efectiu pot sortir dels monocultius industrials d'exportació.
Què es pot fer per reconquerir la sobirania alimentària de cada
indret? Mentre els estats s'ho pensen les poblacions ja van fent
passes. La lluita per una alimentació sana du a la reconstrucció
dels sistemes alimentaris locals desfets pel comerç globalitzat i
la producció industrialitzada d'aliments. La proposta de la
sobirania alimentària té un gran contengut transformador i és una
idea bona d'entendre i d'aplicar: els millors aliments són els
produïts prop de la nostra casa i no té cap sentit social dur els
productes alimentaris des de milers de quilòmetres lluny.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.