La campa-nya electoral ja és aquí. I encara que molts pensin que l'àmbit nacional no és mai tan pesat com l'autonòmic, això no ha fet més que començar. Com parlam de Madrid o, el que és casi el mateix, del «Gobierno de España» la cosa que està en joc és realment important, per tant, que s'aturin les màquines, i aboquem els doblers. El PP necessita guanyar per, entre d'altres raons òbvies, demostrar que el govern era seu les passades eleccions però el va perdre per la conjunció atemptat i socialistes sense escrúpols. Per la seva banda, Zapatero vol demostrar que allò del triomf sobtat no va ésser sort, i que els quatre anys de talante li han servit per revalidar. En un escenari com aquest, amb tant interès divergent i, sobretot, crispat, han arribat els directors de marketing i imatge, d'aquests que vénen amb els màsters caríssims d'Estats Units i disposats a treure tota l'artilleria.

Els que vivim en una Comunitat com aquesta ens costa entendre aquesta batalla, casi ridícula, de vídeos entre Rajoy i Zapatero. Perquè aquí, a la terra dels fenicis, en els vídeos no es treuen ni banderes, ni guinyols sinó, més aviat, extensions de ciment, metros submarins... Els discursos patriòtics o moderns els deixam per als de la capital. Supòs que per això ens entretén enormement això de tu sí, però caspós, jo encara més, i més modern.

De la pantomima de Rajoy supòs que amb color sèpia ho podrien aprofitar per il·lustrar qualsevol documental sobre l'època aquella en la qual molts espanyols hi van viure tan plàcidament. De fet, propòs que en facin un parell més de capítols amb personatges convidats de la talla d'Aznar, Aguirre, Acebes, Mayor Oreja. L'únic títol que em ve al cap és La galeria dels demòcrates. A l'altre costat, tenim el vídeo «super guay» de Zapatero. Supòs que la intenció no era un altra que mostrar la diferència, però a mi aquests discursos tan pròxims i simpàtics em produeixen una mica de vergonya d'altri. De fet, «mola» tant el candidat que més que un vídeo electoral sembla un actor fent el càsting per a una sèrie nord-americana, d'aquestes dirigides als adolescents. El m'imagín fent de pare exemplar, en el seu adossat, amb la seva dona i dos fills, rossos amb ulls cels, tallant endiot el dia d'Acció de Gràcies... Millor m'atur, que tot plegat es comença a assemblar massa al guió d'una pel·lícula de terror.