Despús-ahir la nova assemblea de batles mallorquins, sota els auspicis del Consell de Mallorca, decidí demanar més finançament per als municipis tant davant del Govern balear com, sobretot, del central. Totes les federacions municipals que existeixen, inclosa la nacional, han demanat el mateix durant les darreres dècades, infructuosament. No és, doncs, molt probable que una iniciativa aïllada com la mallorquina pugui tenir èxit allà on tantes vegades tantes d'altres molt més poderoses i amples han fracassat. Per ventura tampoc no estaria de més demanar que si les institucions a les quals se'ls fa la petició "la regional i la nacionals" són, se suposa, sensibles a la reivindicació expressada per la presidenta socialista del Consell, Francina Armengol, perquè no hi eren presents, a l'assemblea municipal mallorquina, els destinataris socialistes de la reivindicació, com són el president del Govern socialista, Francesc Antich, o el Delegat del Govern socialista, Ramon Socias. No és que sigui un mal auguri, necessàriament, però tampoc fa gaire bona pinta. Si més no aporta el dubte de fins a quin punt, les institucions destinatàries, se senten de veres implicades en el prec desesperat dels ajuntaments.
Perquè d'això se tracta. D'un prec desesperat. La situació financera de la immensa majoria dels ajuntament de tot el país és desesperada. Ho ha estat sempre. Són els germans repudiats pel sistema institucional democràtic, el qual, d'ençà que existeix, mai no els ha atès mínimament. Ja se'n poden fer de voltes, i intentar grans mesures per aturar la pressió urbanística excessiva a molts indrets d'Espanya, però si no se va al bessó municipal res no funcionarà. L'exemple és clar a Mallorca. Tenim un Pla Territorial que no és, per cert, gens restrictiu i ni això se compleix per part de tots els municipis. Si fa no fa el panorama se repeteix a totes les altres regions, a les quals el territori ha esdevingut també el preuat bé de canvi en un mercat tan ferotge com el de la construcció i l'immobiliari, com són totes les costaneres mediterrànies "Andalusia, País Valencià, Catalunya", les illenques "Canàries, nosaltres", les més atractives per raó de potència política "com Madrid", les costaneres cantàbriques "Cantàbria, Astúries..." que en els darrers pocs anys han descobert les excel·lències dels doblers ràpids del maó i, fins i tot, el fenomen ja s'ha exportat a l'interior del país, no debades per internet se pot copsar la gran activitat constructiva i immobiliària que a capitals de província i molt pobles de Castella-Lleó, Castella-La Manxa, etc. s'està produint. Per tot se calca la mateixa seqüència: urbanitzacions a rompre, protestes veïnals i ecologistes, els partits d'esquerra que assumeixen la crítica "quan no governen" i, finalment, la dreta se mostra «sensible» a fer «quelcom» i aleshores el govern nacional "ara socialista i abans conservador" comença a tirar balons a fora pretenent fer però sense fer en realitat. Perquè cap ni un, de govern central, ha volgut tocar allò que és el bessó: el finançament municipal. I, mentre, aquells governs autonòmics "i insulars" que per una banda diuen preocupar-se molt per l'excès de maó, per l'altra ja els va la mar de bé mantenir els ajuntaments a pa i aigua. Els quals, llavors, per obtenir doblers, tenen en les llicències municipals l'única o més important via d'ingressos. Fa tres setmanes ho explicava el degà del Col·legi d'Arquitectes de Balears, Luis Corral, a Tele Mallorca, el qual assegurava que no són pocs els ajuntament que d'aquestes llicències en treuen els doblers fins i tot per pagar els funcionaris. Així de crua està la cosa. I si als governs regionals i insulars els hi va bé així com està és perquè saben que si els ajuntaments obtenen més finançament serà a costa pròpia, i no en volen ni sentir a parlar. La cobdícia irrefrenable autonòmica fa inviable una reforma de veres del sistema de finançament que pugui afavorir els ajuntaments en allò que és just. I aquests seguiran tirant del que tenen a mà: el maó.
