En la que va ser la casa familiar de Joan Alcover â"a dues passes de sa Calatravaâ", deixada en herència generosament a l'Obra Cultural Balear per la descendència del gran poeta de La Relíquia, dia 5 d'aquest mes s'ha inaugurat una molt interessant exposició fotogràfica, de tema unitari i molt nostre, en siguem conscients o no: les cares o carasses seculars o mil·lenàries que podem veure en les oliveres espectaculars de la nostra serra, d'alguna manera vertaders testimonis mig amagats del nostre passat, si som capaços de percebre-les, si som capaços de témer-nos de la seva presència impertorbable sobre uns arbres tan nobles, entre el rocam esquerp i les marjades enfilades, les marjades guanyades pel nodriment de la raça humana. Les obres exposades en aquesta mostra, que porta el títol d'El rostre de les oliveres, són degudes a la sensibilitat i a la capacitat de Pere Ferrer, José Sedano i Daniel Ferrer, que semblen compartir decididament una mateixa tècnica â"i artâ" fotogràfica. En definitiva, una manera de veure i una manera de fer l'obra d'art que mereixen tot un respecte. De fet l'elecció del tema â"els rostres que podem trobar en l'escorça poderosa d'aquests arbres que els grecs decidiren que simbolitzaven prou adequadament la pau i que tant ennobleixen l'escenari de les nostres muntanyesâ" ja haurà estat un total encert. Determinat el que es volia fer, el que es volia captar, el que es volia mostrar, la resta del treball pot semblar-nos, als llecs en la matèria, bufar i fer ampolles. Però sospitam que no ha estat exactament així.
Entre les fotografies en blanc i negre, servidor destacaria la núm. 1, un perfil molt ben marcat o dissenyat «descobert» sobre una olivera de la vall d'Orient; la núm. 22, un caparrot de perfil que sembla d'un goril·la de muntanya, davant la reixeta d'una partió, també del terme d'Orient; la núm. 15, un perfil amb un nas inquisitiu i la conca de l'ull molt marcada, d'un arbre de Deià, i un rostre molt arrugat, que podria ser molt bé el d'una mòmia, amb dos ullons negres que semblen fitar-nos, localitzat al terme d'Esporles i que porta el núm. 21.
Entre les fotos en color, que son la majoria, destaquen sobretot la núm. 23, el perfil d'un cap de cavall, d'una força i d'una elegància extraordinàries, de Bunyola. Però cal assenyalar tot d'una que la qualitat i la delicadesa de la coloració â"si m'és permesa aquesta expressióâ" és una característica ben general de totes aquestes imatges. Hi ha color però sols el just i necessari, no la coloració «de postal», més aviat un poc exagerada, que sol ser més corrent. En aquest aspecte, idò, crec que han realitzat una gran tasca els tres fotògrafs que en són responsables. Però no puc deixar d'esmentar-ne unes quantes més obres concretes: la 9, un perfil amb molt de caràcter i la boca una mica entreoberta; la 6, captada, «caçada» o «pescada» pels encontorns de Bunyola, el títol de la qual podria ser La cara de l'espant; la 11, un monstre enfurrunyat de per Esporles, la rugositat del tronc de la qual resulta extraordinària; la 8, un cap de brau de la vall d'Orient i la 2, un impactant rostre allargat amb els dos ulls i una boca petita molt marcats, de la vall de Sóller.
Recomanada vivament la qualitat de tot aquest material, no puc deixar de referir-me al fet que aquesta exposició és la primera que se celebra a can Alcover després de la seva completa remodelació, que l'ha tengut en obres durant una sèrie d'anys. I això després d'un període de temps d'espera encara sensiblement més llarg, per la dificultat d'aconseguir el finançament necessari. Ens trobam, doncs, davant una exposició no sols d'un gran valor intrínsec ans també d'un valor històric, per a l'OCB i per a la societat mallorquina conscienciada.
