De tota la vida que una de les meves grans aficions ha estat el cine, des d'aquells diumenges horabaixa que, als meus catorze o quinze anys, em posava calçons llargs per parèixer més gran, a fi i efectes que al «Cine Monumental Sineu», l'amo n'Antoni Camps Real, el propietari, o si no el seu majordom, en Llorenç «Mena», em deixassin passar quan la pel·lícula era «mayores» de 18 anys. Si era 3R (»mayores con reparos»), ni pensar-ho, que la guàrdia civil solia filar més prim que fulla de pi, sí fotre. Més tard, devers l'any 1965 o 66, fins i tot una colleta de sineuers, en Joan Camps, en Guillem Alcover «Piscol» i jo mateix, vàrem intentar el funcionament d'un cineclub, o sigui, posar d'acord un grup el més extens possible d'aficionats al setè art que, mitjançant una mínima quantitat cada mes per a les despeses (25 pessetes em pens recordar), oferir-nos a nosaltres mateixos una escollida sessió cinematogràfica, amb posteriors comentaris dirigits per una reconeguda autoritat en el tema. De directors del diàleg posterior hi comparegueren (sempre totalment de franc; anàvem a sopar, després, així mateix) el neurocirurgià Bartomeu Sancho, el periodista Octavi Aguilera; els poetes i aleshores incipients escriptors Jaume Pomar, Guillem Frontera, Antoni Serra; un franciscà que vivia a Llucmajor, molt xalest i erudit en la matèria, anomenat Rojo de llinatge, fotre, amb els temps que corrien...

Tot començà de primera i al punt ja fórem un bon esbart, passàvem el centenar que, a l'espera que la paperassa fos aprovada per les autoritats competents, començàrem a funcionar a fi i efectes que els subscrits no perdessin l'encalentida. Va ser un èxit de convocatòria i participació. Fins que un dia de juliol de l'any 1967, que projectàvem La Peau douce de François Truffaut i el moderador era n'Antoni Serra, el company intel·lectual i escriptor, que va sortir a rotlo el tema del divorci. I ja la vàrem haver armada; alguns del públic que n'eren partidaris, altres que no... El beatum que s'aferrava a què allò era pecat (llavonses quasi tot ho era); per cert, una de les més aferrissades defensores aquella nit de la indissolubilitat del sagrament aquest, el matrimoni li durà de Nadal a Sant Esteve, anys després; i el moderador - comentarista Antoni Serra que feia el que podia per donar a entendre al personal que això del divorci no era obligatori, era ben voluntari, que qui no es volia divorciar, no importava... que a quasi tota l'Europa d'aquell moment el divorci era ja cosa normal, que valia més una separació amb harmonia que la unió forçada i potser amb violència... Fins que el rector del poble, que també era entre els assistents, demanà la paraula i va fer una aferrissada defensa d'allò que Déu ha unit, no ho pot separar cap home per molt jutge que sigui, que la paraula de Déu per amunt, que Sant Pau per avall... Fins que n'Antoni li parà els peus i li entaferrà: miri, vostè xerra així com ho fa, en relació directa amb els interessos que ha de defensar per portar aquest uniforme negre que vesteix. El capellà, tot ofès perquè qualcú li havia fet la contrària en públic, cosa a la qual ell no estava gens ni mica acostumat, s'aixecà de la butaca i partí amb una fua.

El diumenge que va venir davant, dalt trona, aquest apassionat ministre del Senyor posà el meu nom i el de n'Antoni Serra en la seva boca per exemplificar la conducta moralment dolenta, perniciosa, d'aquests «subjectes» del cineclub, que escandalitzàvem, cometíem pecat d'escàndol, que era un dels més greus i feixucs que es podien arribar a cometre.

El mes que va venir davant, que havíem programat el film El cardenal d'Otto Preminger, un fill de set pares d'aquells de missa i comunió diària, gelós del nostre èxit com una geneta moguda, ens denuncià, i com a conseqüència, es presentà la parella de la guàrdia civil, que volia fer acabar la vetllada en sec, però quan en Joan Camps, fill de l'empresari del cine, li demostrà que els papers d'exhibició estaven en regla, tots els permisos al corrent, hagué de deixar visionar la pel·lícula. Però de diàleg, res de res, eh?, més bufat que un ble. I ens emplaçà per l'endemà prestet a la caserna. Tres dies llargs li costà al sergent Jaume Tortella Femenías redactar la «recepta» que nosaltres havíem de signar. Ens acusà de promoure «reuniones ilegales» i de devers una dotzena de càrrecs més, a qual més guapo. Ens podien haver caigut una multa de 50.000 pts. a cada un i un mes de presó, vàrem arribar a saber, culet ben estret. La cosa quedà en 5000 pts. perhom de sanció i res més, gràcies a l'ajuda i als bons oficis del notari don Jaume Cerdó, que tenia molt de bo..., era cunyat del batle de Ciutat don Máximo Alomar... Però ja n'hi havia ben a bastament... Aleshores jo cobrava 3000 pts. al mes de comptable de «Géneros de Punto Sinium»... Aquest darrer agost s'han complits quaranta anys d'aquests fets. Com passa el temps.