La senyora Munar diu que sempre ha estat centrada i qualcú maliciós "no jo, evidentment"afegiria que sempre ha estat enmig. Vint-i-cinc anys d'una formació política de caire insular no són fàcils d'aconseguir perquè les grans maquinàries dels partits d'àmbit estatal tendeixen a menjar-se tot l'espectre, especialment en aquest petit país on el sentiment nacionalista ni és gaire arrelat ni es presenta unit en una formació transversal que posi el sentiment de pertinença per damunt de la divisió ideològica. Consti que no faig proposta d'aquesta «transversalitat» perquè no l'entendria més que en un supòsit conjuntural i pragmàtic amb vocació d'enfrontament als altres que no tenen aquest sentiment com a pal de paller de les seves formacions. Mentre els altres, des d'un nacionalisme espanyol radical i que no s'atreveixen a assumir públicament, no s'uneixin per demonitzar el nacionalisme més local, aquest frontisme té poc sentit. Millor deixar-ho de banda i seguir amb la dialèctica de dretes i esquerres amb tots els matisos i totes les actualitzacions que siguin necessàries. En aquesta dialèctica som tots, fins i tot UM que manté amb dificultats l'equilibri de voler estar en el centre. Dificultats que creixen en la mesura que creix la base de militants sense càrrec (pocs, però n'hi ha). Els addictes a la moqueta oficial tenen més facilitats per la mimesi i muden segons el paisatge ideològic dominant. Però aquest no és el meu problema perquè pens que és legítima qualsevol motivació per militar en un partit mentre no pretenguin amagar-la. I en aquest apartat hem de reconèixer que els uemites s'amaguen poc i, per tant, enganyen, poc. Si qualcú s'escabella per qualque decisió seva i pretén mostrar-la com evidència de contradicció o, pitjor, de traïdoria als principis és que no ha entès res o, més probable, fa feina per una altra formació. En tot, feliç aniversari, especialment si serveix per a temperar els excessos centralistes dels altres partits.
Malgrat els trens que no arriben, el llum que no s'encén, l'aeroport que fa aigües, els polítics que perden el cul per anar a Madrid i les carreteres de lloguer, els catalans del Principat demostren una saviesa que només es fa amb els anys. L'enquesta d'ahir d'El Periódico demostra el pols d'una societat madura: de cada deu entrevistats vuit no aproven la crema de fotografies reials però només tres ho consideren un fet punible. Quan l'enquesta es fa per simpaties polítiques aquests tres s'incrementen fins a vuit si són votants del PP o de Ciutadans. El que demostra que aquestes formacions tenen una forma de pensar «mesetària» on el càstig és un element imprescindible en la seva manera d'entendre el món. És estrany, perquè després cerquen fiscals en cap que els allunyin de la barra, s'aferren a prescripcions d'escandalosos casos de corrupció o ni es plantegen assumir un càstig quan se'ls troba de putes amb doblers públics. Deu ser que el càstig és bo pels altres, pels que pensen diferent i, evidentment, s'equivoquen perquè només hi ha una veritat, un déu, una bandera, una llengua... Qualcú que demanda presó per a un jove que crema una fotografia és qualcú que només entén el llenguatge de la revenja i sent malaltissa melangia d'altres temps. Que s'ho facin mirar.
