Cors trencats

11/10/07 0:00

Why did you have to be a heart-breaker?, ens pregunta des de fa massa temps una cançó ensucrada. Cit de memòria, perquè el meu aurea dicta és mig amnèsic, impuntual, evanescent. La política és una trencacors. Antich té el cor que li fa mal, Francina Armengol el té destrossat. Sé que és difícil de creure, però jo m'ho crec. La política és un joc dur i madur, que necessita cors forts, o, si més no, amb marcapassos fiables o amb trasplantaments oportuns i igualment sòlids. No parlaré dels cervells, ni dels ronyons ni dels estómacs, ni tan sols dels agraïts, però podríem dir coses semblants.

D'aquí venen alguns dels problemes de l'esquerra insular. D'una banda, l'obstinació. Gràcies a ella, la Dragonera, el Trenc i un parell d'indrets més encara no s'han incorporat al parc temàtic general. Això és el seu millor patrimoni, juntament amb la defensa de la nostra llengua, història i cultura.

D'altra, el cor. Massa cor, massa fràgil. És l'herència d'un onanisme llarg i infecund. Quan és esquerra té les aixelles musties i és majorment celtibèrica; quan és nacionalista sol ésser vegetariana, metrosexual i arrossega una mala consciència moblada de solidaritats estepàries i asiàtiques. Alguns dels seus components comparteixen la ignorància rampant de la dreta. La ignorància, per ventura també la imbecil·litat, és interclassista, transversal, global. Un dirigent incombustible d'un partit moribund, "no, no és el fotocopiador ciclista, és un dels seus clons més vius", un dia, descrivint el món dels saharians que havia conegut en un viatge, em va dir: «és igual que la novel·la». De tot d'una vaig pensar en Flaubert, en Bowles. No, parlava d'aquella cosa mig revertiana, de «Tuareg». Li vaig aconsellar que no ho digués en públic. No em va fer cas, a posta continua en actiu després d'un interminable culebron, sempre disposat a estar disposat. Però aquest, almanco, ha après qualque cosa. A callar quan toca, per exemple.Raó i passió són els pols de la nostra cultura, de la cultura occidental. Les proporcions entre aquests dos móns és el que aquí falla sempre.

Hilari de Cara, escriptor