Sobre els recents episodis de crema de fotografies del rei d'Espanya, em sembla plausible la posició que a poc a poc ha anat guanyant terreny als espais d'opinió dels mitjans de comunicació més o menys plurals "els mitjans panfletaris, òbviament, són una altra pel·lícula": defensa de la llibertat d'expressió sí, foment de les actituds respectuoses també. Des dels primers dies de la polèmica, quan pareixia que el poder judicial espanyol estava decidit a ficar a la presó tot aquell qui cremàs un símbol monàrquic, han estat moltes les veus, i no precisament procedents de sectors radicals, que han considerat aquesta (re)pressió judicial com un excés injustificable, una mesura abusiva i desproporcionada. Però a més, i supòs que per evitar que hom confongués aquesta crítica amb un suport implícit a la crema dels retrats, la majoria dels qui s'han expressat en aquesta línia han explicitat la seva distància amb aquest estil de protesta o de reivindicació. Ho subscric: difícilment construirem res de bo cremant res.

Podem fer compatible una defensa radical de la llibertat d'expressió amb una opció per la convivència respectuosa? Reivindicar la llibertat d'expressió, i per tant no acceptar la seva repressió per la via policial o judicial, i al mateix temps optar per alguna mena d'autoregulació de les actituds, per la moderació de les formes que puguin resultar ofensives? Diria que sí, però em fa l'efecte que en determinats sectors hi continua havent molta reivindicació de la llibertat d'expressió, i massa poc accent en l'opció per la convivència i el respecte. Passa el mateix que quan es duen a terme accions de llibertat d'expressió o de llibertat artística que, presumptament, ofenen determinades sensibilitats religioses: automàticament, els nostres reflexos democràtics tendeixen a apuntalar la reivindicació de la llibertat d'expressió, i ens fa por que qualsevol matisació a favor del respecte rebi el temut qualificatiu d'inacceptable autocensura.

Crec, en fi, que el debat sobre la llibertat d'expressió i els riscos de la seva restricció no ens hauria de fer perdre l'altra perspectiva de la qüestió: la conveniència de fomentar un espai públic de convivència respectuós, tolerant, considerat amb les sensibilitats i els sentiments que coexisteixen dins una societat cada cop més plural. La reivindicació de la llibertat d'expressió apel·la a un dret de caràcter individual. És bo que sigui així, però la societat no és la suma dels individus sinó el joc de la seva interrelació, i per això també cal reivindicar els valors que afavoreixen la sociabilitat, com la benevolència "«el principal deure dels éssers socials», escrigué Samuel Johnson.

En la nostra societat, tot i que en determinats casos la llibertat d'expressió pot estar amenaçada, no anam encara molt més magres en l'art de conviure? La llibertat d'expressió podrà tenir riscos puntuals, però em semblen considerablement més preocupants la fragmentació social, la ruptura de les xarxes socialitzadores tradicionals sense haver-ne trobat de noves prou consistents, la ghetització de nous grups socials per raó ètnica, lingüística, religiosa, etc., la pèrdua de referents col·lectius cohesionadors, la crisi de l'espai públic com a locus d'edificació del consens, la participació i la democràcia... Em sembla, al capdavall, que aquest repte de fer compatibles la llibertat d'expressió i el respecte mutu no passa per definir damunt cap paper una llista de valors teòrics universals, sinó de trobar un mínim de referents comuns practicables.