Sobre els recents episodis de crema de fotografies del rei
d'Espanya, em sembla plausible la posició que a poc a poc ha anat
guanyant terreny als espais d'opinió dels mitjans de comunicació
més o menys plurals "els mitjans panfletaris, òbviament, són una
altra pel·lícula": defensa de la llibertat d'expressió sí, foment
de les actituds respectuoses també. Des dels primers dies de la
polèmica, quan pareixia que el poder judicial espanyol estava
decidit a ficar a la presó tot aquell qui cremàs un símbol
monàrquic, han estat moltes les veus, i no precisament procedents
de sectors radicals, que han considerat aquesta (re)pressió
judicial com un excés injustificable, una mesura abusiva i
desproporcionada. Però a més, i supòs que per evitar que hom
confongués aquesta crítica amb un suport implícit a la crema dels
retrats, la majoria dels qui s'han expressat en aquesta línia han
explicitat la seva distància amb aquest estil de protesta o de
reivindicació. Ho subscric: difícilment construirem res de bo
cremant res.
Podem fer compatible una defensa radical de la llibertat
d'expressió amb una opció per la convivència respectuosa?
Reivindicar la llibertat d'expressió, i per tant no acceptar la
seva repressió per la via policial o judicial, i al mateix temps
optar per alguna mena d'autoregulació de les actituds, per la
moderació de les formes que puguin resultar ofensives? Diria que
sí, però em fa l'efecte que en determinats sectors hi continua
havent molta reivindicació de la llibertat d'expressió, i massa poc
accent en l'opció per la convivència i el respecte. Passa el mateix
que quan es duen a terme accions de llibertat d'expressió o de
llibertat artística que, presumptament, ofenen determinades
sensibilitats religioses: automàticament, els nostres reflexos
democràtics tendeixen a apuntalar la reivindicació de la llibertat
d'expressió, i ens fa por que qualsevol matisació a favor del
respecte rebi el temut qualificatiu d'inacceptable autocensura.
Crec, en fi, que el debat sobre la llibertat d'expressió i els
riscos de la seva restricció no ens hauria de fer perdre l'altra
perspectiva de la qüestió: la conveniència de fomentar un espai
públic de convivència respectuós, tolerant, considerat amb les
sensibilitats i els sentiments que coexisteixen dins una societat
cada cop més plural. La reivindicació de la llibertat d'expressió
apel·la a un dret de caràcter individual. És bo que sigui així,
però la societat no és la suma dels individus sinó el joc de la
seva interrelació, i per això també cal reivindicar els valors que
afavoreixen la sociabilitat, com la benevolència "«el principal
deure dels éssers socials», escrigué Samuel Johnson.
En la nostra societat, tot i que en determinats casos la
llibertat d'expressió pot estar amenaçada, no anam encara molt més
magres en l'art de conviure? La llibertat d'expressió podrà tenir
riscos puntuals, però em semblen considerablement més preocupants
la fragmentació social, la ruptura de les xarxes socialitzadores
tradicionals sense haver-ne trobat de noves prou consistents, la
ghetització de nous grups socials per raó ètnica, lingüística,
religiosa, etc., la pèrdua de referents col·lectius cohesionadors,
la crisi de l'espai públic com a locus d'edificació del consens, la
participació i la democràcia... Em sembla, al capdavall, que aquest
repte de fer compatibles la llibertat d'expressió i el respecte
mutu no passa per definir damunt cap paper una llista de valors
teòrics universals, sinó de trobar un mínim de referents comuns
practicables.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.