El doctor Mena a Frankfurt?
La publicació per entregues del llibre del metge Arnau Company Mena de Sant Joan podria haver resultat la revolta literària necessària de la Fira de Frankfurt si l'hagués escrita en català, la seva llengua, encara que massa gent, en aquests temps cínics i hipòcrites, no ha volgut veure la fantasia "potser vulgar, però estesa" que omple les seves pàgines. A Sant Joan, un poble de dos milers d'habitants, per si el lector no ho sabia, s'hi publiquen tres revistes "a temporades, quatre" i és també del poble, Gracià Sànchez, del Gall Editor. Per cert "i sense venir a compte" ben relacionat familiarment amb l'església, que té al poble una ombra històrica notable, fins i tot amb busts papals al pati d'alguna casa d'intel·lectual. Encara que els Mena són una altra branca, tot i que entre els Mena se n'hi compten de persones de pes, esportistes i dirigents agraris i tot. Editar a Sant Joan "seu de la Premsa Forana" és com cultivar faves calentes: quasi bé a cada corral n'hi ha dues tires. Trob que li han fet poc cas, pel fenomen que ha esdevingut "amb escandaloses i escandalitzades demandes de retirar-li el llibre" i pel que representa d'una visió de la salut, que no és ni molt menys exclusiva dels partforaners més arrelats a la tenassa. Però existeixen a Sant Joan i a Son Gotleu, si voleu. I a Frankfurt, també.

Parlar de les memòries del doctor Mena potser sia tema fàcil, però encara ho ha resultat molt més muntar el discurs apocalíptic del cap de fibló, fermat el destí conegut avantmatx de Son Espases i el mal de cor (que no ha dit del bé de la butxaca) del president del Govern. Aquí sí que no hi ha ni cap ni peus. Pel mal de l'ànima, potser, l'apotecària Armengol té específics a la rebotiga. Però de farsa a farsa va un zero, com el que representa l'esquerra (i la dreta) d'aquest país. Tot estava cantat: el deute institucional d'uns governants butxaques foradades que feien ca seva i que el país és el que és i no el que diuen els mitjans de comunicació (aí! si llegien els que deien els seus editorials l'any 31, trobarien poca cosa el ciri que han muntat amb unes paraules del republicà Joan Lladó) repetint l'oremus del predicador de torn. Fora berbes, ni Antic s'ha fet del PP, ni Son Espases serà el metro. Hi ha el que hi ha i no cal que ningú es fermi al coll una pedra de molí "per cert, ja males de trobar" i es tiri a la mar.

Tornem, però, a la Festa del Botifarró, Sant Joan i al metge Mena, que li ha vengut com anell al dit el cap de fibló, com al mateix govern, perquè se'n parli prou dels seus desvaris i acudits. De Sant Joan jo em qued amb l'objectiu fotogràfic i la mirada pacient i incisiva del sempre ben recordat Climent Picornell, el fonament intel·lectual de Jaume Sastre més que la seva estètica tenacitat provocativa "encara que va junta", la ciutadania del col·lectiu Teranyina, la contradictòria "però ferma i continuada des d'una cadira de rodes" tasca de Mateu Joan Florit i el seu Estel. O les mateixes memòries de Josep Estelrich i Mieres, per no parlar del parenòstic i d'altres personatges santjoaners d'una cultura i una animositat riquíssima, que mai arribarà a Frankfurt. Esper amb delit els propers números de Mel i Sucre i de l'Estel. Per molt que prediquin els frares, tothom té les seves dèries.

I bé? Si tir una Hola al foc, també se'm pot acusar de no sé quins delictes? O he de fer el joc aquest del 'pijo' i la nina espavilada de la propaganda socialista?