No sé on, un dia vaig llegir que l'autocen-sura és molt pitjor que la censura. Qui la practica es traeix a ell mateix, s'escapsa el propi pensament. Hi estic d'acord.
Que jo sàpiga no existeix un terme equivalent a l'autocensura dins l'àmbit de la política, però vists els darrers esdeveniments, crec que la nostra llengua l'hauria d'incorporar. El vocable hauria de tenir el significat de no dur a la pràctica el que hom pensa que és millor, el que s'avé més amb la seva ideologia, ans, altrament, per por o per manca de valentia, es fa, a contracor, una altra cosa.
Aquesta autocensura política ja la va començar a fer el PSOE durant la campanya electoral, quan es va cansar de dir que, si guanyaven les eleccions, no tornarien a implantar l'ecotaxa. Cal recordar que l'ecotaxa la va impulsar, al seu moment, el mateix partit socialista i que, tal com reflectien totes les enquestes que es feren sobre el tema, comptava amb un suport més que majoritari entre els ciutadans de les Illes Balears. Només els hotelers i el Partit Popular s'hi mostraren totalment contraris des del primer moment i al llarg de tot el procés d'implantació.
Possiblement la por als poders fàctics va influir en la decisió
del PSOE de renegar-hi.
Ara surt Antich i diu que el cor li fa mal per haver d'autoritzar
la continuació de les obres de Son Espases. Crec que aquestes
paraules seves són una mostra que en aquest cas hi torna a haver
autocensura política. Si ell estigués convençut que aquesta és la
millor opció, estaria content de prendre la decisió encertada i la
defensaria amb la força que dóna el convenciment. Però quan hom
parla d'aquesta manera és evident que no és així.
Una altra vegada s'intueix la manca de valentia per dur a terme el que realment pensa que és el que hauria de fer. La por per la despesa que generaria el canvi d'ubicació, o pel retard que es produiria en la construcció de l'hospital, o per la campanya contrària que li organitzarien el Partit Popular i els seus acòlits, o vés a saber què, han pesat més que la fidelitat a un mateix i als seus votants.
Es tracta d'una equivocació greu. Els textos autocensurats no passen mai de la tercera fila. Quan els llegeixes hi notes que no són rodons, que hi ha qualque cosa que no acaba de lligar. De la mateixa manera, l'autocensura política també grinyola, fa perdre la confiança als electors, que se senten traïts i desemparats. Veuen que aquells en qui confiaven fan exactament el mateix que haurien fet aquells altres que no haurien votat per res. I es frustren, es desencanten. Arriben a la conclusió que tots els polítics són iguals, que no es poden fiar de cap, que val més quedar a ca seva que anar a votar. O que si tanmateix fan el mateix, en lloc de votar la còpia, es pot votar directament l'original.
