Anna Politkovskaia: un any

Record l'any de l'assassinat de na Politkoskaia amb una certa tristor. Sé que, en el seu moment, una part de la intel·lectualitat i de la classe política europea ho va viure com una espècie de gota que ja era a punt de fer vessar el got. Però hi ha massa interessos compartits amb Rússia com per poder permetre's determinades alegries. La tristor per l'assassinat de la periodista russa no ho és tant per la desaparició física de la persona (que també, naturalment) com pel fet que devem estar assistint, sincrònicament, a un genocidi contra el qual ningú no clama. Fa anys que és dificilíssim entrar a Txetxènia i, quan algú hi entra, com va fer la mateixa Politkovskaia o un equip independent de periodistes francesos una mica abans, sempre en surt amb els cabells drets. I, si té la mala sort de topar amb algun pistoler del règim, amb els peus per davant.

A Txetxènia hi està passant tot el que hi està passant, i a la nostra part del món ningú no mou un dit, no ja per evitar-ho (que això deu ser molt i molt difícil), sinó per expandir-ne la consciència entre nosaltres. De la mateixa manera que passa completament desapercebuda la pressió que s'està exercint sobre el Líban. O que només tangencialment va sorgint alguna notícia, mig perduda entre les poc importants, sobre el genocidi de Darfur. Uns certs imperialismes, entre nosaltres, no són imperialismes. Uns certs genocidis no són genocidis. La majoria dels imperialismes i la majoria dels genocidis no existeixen per a la nostra societat. Perquè en prenguem consciència fa falta, com a mínim, que Espanya hi hagi perdut una guerra en el darrer segle i mig.

S'ha de recordar Anna Politkovskaia, perquè recordant-la a ella prenem consciència de com és d'important la llibertat d'expressió per als sistemes democràtics. I perquè, a través del seu record, ens feim avinent que a Txetxènia una potència colonitzadora, ben poderosa, està fent tot el possible per anorrear-hi qualsevol vestigi de personalitat diferenciada.

La setmana passada, dos membres del Parlament europeu, un d'ells Vytautas Landsbergis, qui proclamà la independència de Lituània, varen organitzar una exposició sobre l'imperialisme rus a Txetxènia. L'exposició tenia lloc en un dels espais habilitats per a aquest tipus d'esdeveniments a la seu del Parlament europeu. Quina no havia de ser la sorpresa dels diputats organitzadors d'aquesta exposició, quan es trobaren que membres del servei de seguretat del Parlament retiraven els plafons. Algú havia mogut fils perquè l'exposició fos retirada. Algú no podia assumir el cost que una exposició d'aquestes característiques podia suposar per a les relacions entre Rússia i la Unió Soviètica.

Els organitzadors, amb Landsbergis al capdavant, se n'han queixat "almenys que en quedi constància" al president del Parlament europeu, Hans Gert Poettering, home moderat, democristià, compartidor (almenys teòricament) dels valors de Schumann o Jean Monet.

Ja he expressat la meua solidaritat als diputats que varen veure conculcat el seu dret d'expressar-se lliurement. I he presentat una queixa formal, per escrit (com pertoca), al president del Parlament europeu.

Bernat Joan i Marí, secretari de Política Internacional d'Esquerra