Avui he agafat d'entre els llibres de casa meva El exilio Español en Mexico (1939-1982) editat per Salvat i Fondo de Cultura Economica. Dèbil, aquests dies, necessitava posar la mà a la llaga, encara que fos de paper escrit, per la que fluir un noble i vigorós riu de ciutadans de tot l'estat cap a l'exili. Vaig cercar a la prestatgeria fins que el vaig trobar, al costat de Siglo de Caudillos, el primer tom d'una imprescindible trilogia d'Enrique Krauzer sobre la Revolució Mexicana. Existiren. Allà n'hi ha una llarga llista. Pelegrins de la llibertat i missioners de la justícia en diu dels espanyols republicans exiliats Martínez de la Vega. Hermosa gente, Ricardo Garibay.
Vaig tenir relació amb persones de l'exili espanyol a Mèxic i del cercle que en el seu entorn va créixer. En conservo un record de gust dolç i amistats d'aquelles que perduren malgrat la llunyania. De menut per casa, i per la rebotiga de la farmàcia, també hi sovintejaven alguns republicans. Eren part de la gran tropa dels exiliats interiors. Aquells que no havien partit o havien tornat d'hora, i que també pelegrinaven en dignitat per l'Espanya fosca, de la qual Machado hauria dit també que 'embiste cuando decide usar de la cabeza'. Sempre vaig sentir una protecció especial per part seva. Encara que jo no fos conscient de cap perill. Ara, molt de temps després, encara sento el braç que agombola el nin que es convertirà en jove, ja propietari de les seves paraules prohibides. Avui, he agafat un llibre i torno a sentir el càlid perfum dels pelegrins.
Avui he agafat el llibre perquè pareix que s'insinua un debat entorn de la monarquia que mai havien tingut. És voluntarisme artificial i interessat? En tot cas dóna peu a reflexionar, encara que la reflexió pugui ésser un simple exercici de retòrica. Varen fer una transició de la fosca cap a la democràcia que segons la immensa majoria ha anat bé. En un exercici d'equilibris quasi perfectes, entre les distintes voluntats polítiques, ens dotarem d'una constitució. El temps dirà si aquesta és la constitució de la transició i per la transició o si va més enllà. Que la transició va acabar amb l'exercici normal d'alternança en el poder dels grans partits pot ésser una afirmació no del tot certa. Que l'alternança a servit per consolidar la democràcia, segurament es inqüestionable. Però que encara queden algunes revalides a passar, no solament la de la successió dinàstica, també és inqüestionable.
Més de trenta anys després de la desaparició del dictador per mort natural, amb una població majoritàriament nascuda en democràcia, és evident que les sensibilitats són distintes. Només aquesta circumstància per si sola és suficient poderosa per pensar raonablement que els hàbits de convivència poden haver canviat i amb ells les formes a emprar. Quan un sent el perfum dels pelegrins sap perfectament per quin peu es calça i no li sap greu dir-ho. Però aquest no és el fet més important. Com en la transició el que és important és la decisió, consens i mesura en què és fan les coses.
I que el perfum de pelegrins sigui simplement una aroma del passat que enriqueixi a les persones.
