Avui he agafat d'entre els llibres de casa meva El exilio
Español en Mexico (1939-1982) editat per Salvat i Fondo de Cultura
Economica. Dèbil, aquests dies, necessitava posar la mà a la llaga,
encara que fos de paper escrit, per la que fluir un noble i vigorós
riu de ciutadans de tot l'estat cap a l'exili. Vaig cercar a la
prestatgeria fins que el vaig trobar, al costat de Siglo de
Caudillos, el primer tom d'una imprescindible trilogia d'Enrique
Krauzer sobre la Revolució Mexicana. Existiren. Allà n'hi ha una
llarga llista. Pelegrins de la llibertat i missioners de la
justícia en diu dels espanyols republicans exiliats Martínez de la
Vega. Hermosa gente, Ricardo Garibay.
Vaig tenir relació amb persones de l'exili espanyol a Mèxic i
del cercle que en el seu entorn va créixer. En conservo un record
de gust dolç i amistats d'aquelles que perduren malgrat la
llunyania. De menut per casa, i per la rebotiga de la farmàcia,
també hi sovintejaven alguns republicans. Eren part de la gran
tropa dels exiliats interiors. Aquells que no havien partit o
havien tornat d'hora, i que també pelegrinaven en dignitat per
l'Espanya fosca, de la qual Machado hauria dit també que 'embiste
cuando decide usar de la cabeza'. Sempre vaig sentir una protecció
especial per part seva. Encara que jo no fos conscient de cap
perill. Ara, molt de temps després, encara sento el braç que
agombola el nin que es convertirà en jove, ja propietari de les
seves paraules prohibides. Avui, he agafat un llibre i torno a
sentir el càlid perfum dels pelegrins.
Avui he agafat el llibre perquè pareix que s'insinua un debat
entorn de la monarquia que mai havien tingut. És voluntarisme
artificial i interessat? En tot cas dóna peu a reflexionar, encara
que la reflexió pugui ésser un simple exercici de retòrica. Varen
fer una transició de la fosca cap a la democràcia que segons la
immensa majoria ha anat bé. En un exercici d'equilibris quasi
perfectes, entre les distintes voluntats polítiques, ens dotarem
d'una constitució. El temps dirà si aquesta és la constitució de la
transició i per la transició o si va més enllà. Que la transició va
acabar amb l'exercici normal d'alternança en el poder dels grans
partits pot ésser una afirmació no del tot certa. Que l'alternança
a servit per consolidar la democràcia, segurament es
inqüestionable. Però que encara queden algunes revalides a passar,
no solament la de la successió dinàstica, també és
inqüestionable.
Més de trenta anys després de la desaparició del dictador per
mort natural, amb una població majoritàriament nascuda en
democràcia, és evident que les sensibilitats són distintes. Només
aquesta circumstància per si sola és suficient poderosa per pensar
raonablement que els hàbits de convivència poden haver canviat i
amb ells les formes a emprar. Quan un sent el perfum dels pelegrins
sap perfectament per quin peu es calça i no li sap greu dir-ho.
Però aquest no és el fet més important. Com en la transició el que
és important és la decisió, consens i mesura en què és fan les
coses.
I que el perfum de pelegrins sigui simplement una aroma del
passat que enriqueixi a les persones.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.