Un xec en blanc

Sempre m'han agradat les tempestes, com a espectadora. De totes, triaria les que marquen o ens situen en el moment àlgid de les novel·les dramàtiques. Protagonistes posseïts per la passió, la culpabilitat, el desig o la ira viuen el seu desenllaç entre llamps i trons. Per això, dijous horabaixa vaig pensar que la tempesta i el vent irrompien en la nostra escena quotidiana per acompanyar el final del sainet de Son Espases. Després de tants dies d'espectacle lamentable, de manca absoluta de decisió, d'immaduresa, d'ineficàcia... arriba allò que ja tots intuíem. Cent dies han bastat per saber que la història se sol repetir i que la valentia no és precisament la característica de l'actual Govern del Consolat. Hores d'ara, en els mentiders de la xarxa les opinions estan confrontades, ja no se sap si ha molestat més la novel·la en si oferida o la decisió; les promeses inconscients o la covardia; l'engany o la traïció. N'hi ha que asseguren que la retirada de les tropes d'Iraq ha estat l'únic acte valent, de marcada simbologia política, que ha fet el partit protagonista del primer gran engany: OTAN no, després sí, amb referèndums i preguntes enrevessades de col·legi de monges.