Carles III pronuncià una de les frases més patètiques de la història d'Espanya: «Els meus súbdits són com els nins, ploren quan els renten». Convençut com estic que Antich no tenia més remei que fer l'hospital a Son Espases, també estic esparverat per la forma tan nefasta com el Consolat ha gestionat aquesta crisi (semblen orfes de capacitat d'anàlisi política digna de tal nom). No es poden tractar persones condretes com a menors d'edat amb la tropa del Bloc sumant-se a la farsa per salvar la cara. Una veritat dura i impopular, pronunciada amb coratge racional i sense dilacions porugues, val més que mil sensibleries de revista del cor, embulls baraters i comèdia. Antich no hauria fet plorera si hagués apel·lat totd'una a la intel·ligència dels seus germans, dels seus compatriotes, com ha de fer un líder, en nom de la conversió de la salut pública en la primera bandera de les generacions presents i futures. És líder qui exigeix cara alta un sacrifi en nom del bé comú. És líder qui tracta com a iguals els seus iguals. I el mal de cor, per a Ana Rosa Quintana.