Mahmud el monstre

Ahmadineyad ja s'havia pronunciat sobre això amb anterioritat a la premsa iraniana; usava les anomenades tesis negacionistes per carregar contra Israel i emetre tot tipus d'opinions antisemites; a més, aquest dèspota és el responsable del rearmament nuclear del seu país, i el capdavanter de l'anomenat (pels Estats Units i amb la pompa truculenta habitual) 'l'Eix del Mal'. És sabut, a més, que fa vint-i-cinc anys va capitanejar el segrest, que va durar 444 dies, de tot el personal de l'ambaixada dels EUA a Teheran, i com a tal ha estat identificat per molts dels que allí el van veure, encara que la democràcia obliga a presentar proves per obrir una causa criminal. És per això que aquesta conferència (és una manera de parlar) d'Ahmadineyad no deixa de ser un símbol, un exemple superb de cultura democràtica. Com a cap d'Estat retorna a un país que va violentar per la força, que allotja la segona quantitat de jueus més gran de tot el món, i que és l'exemple més grandiós del triomf de la societat oberta i de l'economia de mercat. Aquest país l'acull i li dóna una tribuna, li permet expressar les seves tesis infamants i no l'enjudicia perquè respecta la legalitat internacional i perquè li manquen proves. La democràcia que Ahmadineyad no respecta és la que li permet sobreviure com a sàtrapa i com a fanàtic i mentider. Els límits de la democràcia són els que permeten créixer i prosperar els seus enemics, perquè aquests límits són el més valuós que posseeix. És la bella paradoxa de la democràcia, capaç d'emparar a la seva ombra aquestes vils monstruositats.

Melcior Comes, escriptor