Divendres passat aquest diari publicava una foto petita "d'un quart d'una columna" de la reunió, celebrada el dia anterior, del Consell de Salut Laboral de les Illes Balears, presidit per la consellera de Treball, Margarita Nájera, a l'escàs peu de la qual s'hi podia llegir que el Consell esmentat proposaria que el 25 de novembre fos declarat pel Govern Dia de la Salut Laboral a les Balears. La resta de mitjans de comunicació "els que ho recolliren, que no foren tots, ni prop fer-hi" tampoc no li dedicaren gaire atenció. Tanmateix és una de les mesures simbòliques més importants que l'Executiu de Francesc Antich pugui mai decidir tirar endavant. Si és que finalment se decideix així, que ja ho veurem. Per què és tan important? Perquè aquest Dia commemoraria la pitjor tragèdia laboral ocorreguda a Palma, a Mallorca, a Balears, probablement a tot el país i segurament també a tota la Unió Europea. No obstant la magnitud que va tenir aquella desgràcia són pocs, molt pocs els palmesans i mallorquins que en tenen coneixement. Normal, perquè els polítics mai no han tengut la voluntat de recordar-la. Quan hi ha hagut governs de la dreta se podria considerar lògic "que no ho és, de cap manera", però allò difícil d'entendre és que fins i tot amb el Govern del Pacte de Progrés mai tampoc no se va considerar. Ara, per ventura, s'acabarà el trist oblit i se reconeixerà, per simbòlicament que sigui, un episodi històric el record del qual ha estat furtat als descendents de les víctimes i familiars així com al conjunt social per part de la dreta de lèpoca que hi tirà terra a sobre ben aviat. I que tampoc, val a dir-ho, d'ençà la restauració democràtica municipal i la invenció autonòmica ha merescut cap atenció "fins ara" de cap polític sigui quina sigui la seva orientació ideològica.
Els fets foren els següents. A principis de la dècada de 1890 l'exèrcit canvià de fusells. Els vells no servien, però si se podien aprofitar els cartutxos. Per a la qual cosa el govern va treure a concessió privada la feina de recuperació. A Palma, l'empresa que aconseguí la contracta "el nom de la qual s'ha perdut" habilità un revellí adossat a la murada, just devora la Porta de Jesús "cal dir que aleshores la murada era encara de titularitat de l'exèrcit", per fer-hi la feina. Contractà el personal que en la seva immensa majoria eren dones, entre les quals un bon grapat nines "11, 12 anys...", així com els encarregats "homes" de controlar la tasca. La feina era basta, simple i feta sense garanties de seguretat, com era norma a l'època, tot i existir una llei de protecció de l'obrer que suposadament vetllava per les condicions de seguretat, que mai no se complia: cada operària havia de llevar, mitjançant un punxo, la bala de la baina del cartutx i depositar la pólvora en un poal que tenia cada una als seus peus. Moltes "segons testimonis de les supervivents" acumulaven la pólvora sobre el davantal i quan en tenien una bona quantitat la passaven al poal. El qual era recollit ple pels encarregats. Les mateixes testimonis asseguraren que molts dels encarregats fumaven mentre les controlaven. El 25 de novembre de 1895, dia de Santa Catalina, mai no se va saber per què ni com, tot esclatà. L'explosió se va sentir a molts quilòmetres de distància. El resultat foren 92 morts in situ "naturalment, quasi tots dones, i moltes nines" i durant les següents setmanes i mesos en moriren més "no se sap el nombre" a causa que la sanitat aleshores era, per als pobres inclosos tots els treballadors, bastant deplorable. A d'altres països "com els Estats Units, per exemple" accidents amb menor nombre de víctimes serviren per canviar les lleis de protecció laboral i inclòs la data s'ha mantenguda en el record per part de les institucions com a símbol del que no ha de tornar passat. Aquí, emperò, tot s'ha oblidat. Només resta una placa quasi il·legible, en un lloc que no és el dels fets, a l'espera que el Govern actual recuperi el record que mai no s'hauria d'haver perdut.
