Ferran Aguiló

Una alegria

Ferran Aguiló29/09/07 0:00

Tenc un amic que confessa haver votat els actuals governants per a què fessin poques coses i, sobretot, aturessin molts desastres. La màxima no necessita de gaire explicacions, especialment si el seu propietari hi afegeix que ja ho faran en la següent legislatura, que la frissor és mala companya. En part, crec que tots, els que frissen i els que no, els votàrem per a què aturassin el tren de la destrucció que el president fugat accelerà quan ja havia decidit partir i només li faltava l'excusa. Per això costa d'entendre l'assumpció del projecte de Son Espases que el Govern Antich sembla disposat a fer amb l'argument que la sanitat de Mallorca ja no suporta més retards dels que voluntàriament li afligiren aquells que posaren pel davant altres interessos, i no tots són ni lícits ni publicables. D'aquí a una setmana sabrem quina és la tria que fan entre aquestes dues urgències que patim o si, en un intent de quadrar un cercle "que, tanmateix per a molts, sortirà bonyegut", hi ha maneres de limitar la voracitat especulativa al temps que se'ns dota dels serveis sanitaris que ens mereixem. Podem esperar una setmana i deixar el tema aparcat, almanco, mentre no coneguem més variables de les ja sobradament palpades.

Mentre aquesta notícia ens fa trontollar les seguretats i ens obliga a empassar-nos dosis elevades de pragmatisme, podem gaudir del primer desastre aturat pels nous governants: la destrucció de l'espai natural de Son Real, a Santa Margalida. No és poc, la veritat, perquè significava urbanitzar, amb hotel i camp de golf inclosos, l'única zona verge que queda entre Can Picafort i Son Serra de Marina. Del valor del seu ecosistema dunar i dels jaciments arqueològics no cal allargar-se gaire perquè són de sobra coneguts. Del valor com a símbol polític, n'haurem de parlar si la gestió de la comunicació del Consell és capaç de participar de la bona nova a la ciutadania de Mallorca. No es tracta de presentar la protecció d'aquest indret com la torna de la més que probable construcció de Son Espases però tampoc de deixar-la com un pur tràmit burocràtic sense importància política. Per això els votà molta gent, a més del meu amic.

Però l'alegria no ens hauria de despistar de la denúncia que la setmana passada va fer l'exconseller Font sobre la situació de Cala Blanca, a Andratx. Acabat el termini de la suspensió cautelar ens convendria saber que el silenci administratiu o l'habilitat de qualque bufet de conseguidors no plana com a voltors per sobre d'un dels pocs, si no l'únic, espai sense construir que queda al poble que mantengué una llarga complicitat amb el senyor Hidalgo i sequaços. Aquesta vegada no seria culpa de l'«atado y bien atado» (Franco, 1975), herència del fugat Matas, que ens ofega la il·lusió a Port Adriano, a ses Fontanelles o al mateix Son Espases. Serien els que hem votat per aturar el desastre els que ho deixarien fer. Per aquí ja no hi passa ni el pragmatisme més resignat d'entre tots els votants.