Com qui fa retxes dins l'aigua

A veure qui la diu més grossa. Demanar la dimissió de tres consellers a l'hora és no demanar-ne cap i apuntar al cap de qui els nomenà. Tanta inutilitat denunciada només pot tenir un objectiu: desbaratar la imatge del president Antich, ara que els poders fàctics semblen reconèixer-lo com a president i no com un okupa del Consolat, com aconseguiren fer creure que era en l'anterior legislatura. És curiós: pels apologistes del president Matas, aquest ha estat el millor cap de l'executiu que hem tengut mai i la seva vàlua és a l'alçada d'un estadista de talla mundial. Mentre repeteixen el discurs com si fos una lletania ritual, els poders econòmics i socials de l'arxipèlag perden la por i no s'amaguen de manifestar que han fet un alè quan han vist allunyar-se el superb i ambiciós personatge. Al temps, s'acosten al nou president que els mereix més confiança que l'anterior. La memòria ha de ser un estri voluble per a asseure's en les cadires de responsabilitat que es mantenen sobre un difícil joc de conveniències. Ara no recordaran què feren durant el Pacte de Progrés perquè a ningú no convé recordar-ho. Són altres temps, diran, i cal mirar endavant pel bé de tots. I hi miren, per a desesperació d'aquells que ara són a l'oposició i pensaven tenir-los en la nòmina dels ressorts a utilitzar contra el govern de centreesquerra. El desastre del metro és l'exemple que millor resumeix la legislatura Matas i els poders econòmics i socials ho saben. I més coses, que saben. Saben de pressions, de concessions a dit i d'altres actuacions que se suporten amb resignació mentre s'apunten a la llista dels greuges a cobrar un dia. El dia s'acosta i aquesta proximitat es visualitza en fotografies del president Antich amb poderosos que no s'amaguen de dar-li un marge raonable de confiança perquè saben que és difícil que els hi surti pitjor que amb el fugat.