Al contrari del que li passa a molta de gent, a servidor em tranquil·litza una mica que George Bush jr. no li faci amic a José Luis Rodríguez Zapatero. Ja sé que els menyspreus del salvatge Bush han creat frustració en una part de l'opinió pública espanyola; no ignor, d'altra banda, que les maneres de Bush encanten el PP, que així pot proclamar que el president espanyol, que té la culpa de tot, ha menat Espanya a l'aïllament internacional, etc. No m'agrada gens que hagin sortit a llum els esforços d'alguns membres del govern espanyol per posar oli a les relacions amb els seus homòlegs dels EUA, esforços que en més d'una ocasió han resquitllat el servilisme. D'altra banda, la programació aclaparadora de productes made in USA a les televisions públiques governades per socialistes ha superat qualsevol precedent, i hi ha qui ha vist, en aquest increment d'estupidització social, una part de les maniobres poc dignes d'apropament a Washington. I, tanmateix, amb aquest resultat: ¿Cómo estás, amigo?, i en el cel ens vegem tots plegats. No agrada a quasi ningú aquesta situació. El lector ja em perdonarà si em pos en el grup de les excepcions, decisió irrellevant que tanmateix voldria explicar breument. Va ser la fascinació satisfeta d'Aznar per Bush "pel que representava" allò que va dur l'Estat espanyol a involucrar-se en una guerra criminal. Eren massa amics, però Aznar era el més dèbil, i Bush no dóna res per res. A més, l'espanyol va veure en l'amistat preferencial amb Bush una oportunitat de reassociar Espanya a la idea de l'Imperi. L'Imperi, la unitat de destí en lo universal. Aquesta dèria l'ha convertit en una mena d'ayatollah flamejant de la hispanitat. Per començar, voldria restaurar d'un cop la hispanitat d'Espanya, esborrar d'aquest palimpsest tota ressonància islàmica, com qui aplica quimioteràpia a un tumor maligne. Tres milions de persones havien sortit als carrers d'Espanya per aturar la guerra contra l'Iraq, i ell assolia la major intimitat política amb Bush al ranxo de Crawford, Tejas, M'has d'ajudar, li digué, amb l'opinió pública espanyola. És a dir, hem d'elaborar una coartada versemblant. A partir d'aquí, l'Estat espanyol es feia còmplice de les matances, de la destrucció d'un Estat, de la devastació d'un país, d'uns sofriments corprenedors. No, millor que Rodríguez Zapatero se'n faci enfora, no fos cosa que, trencat el gel, s'establís una empatia entre ell i Bush. Zapatero té coses imprevisibles. Entre ell i l'España Eterna s'han establit empaties que no sospitaren ni els seus, sobretot Maragall. Millor que siguin dos amores que han muerto sin haberse comprendido. Què en treuríem, d'unes complicitats de Zapatero amb Bush? Més crims? Més atemptats? Que es barallin més encara.