Dissabte, 15.- De Merzouga a la riba de les dunes, un pedregar estèril, eixut d'una set mil·lenària. La pluja ignora el desfici d'aquest ermot, la pell clivellada, perdut just abans d'entrar en el no-res. Només alguns aborígens del buit coneixen les senyes de l'itinerari: els miratges no enganyen el seu sentit de l'orientació: d'esma saben l'indret exacte de l'oasi on el sol fa nit, on el ventre de la pedra cristal·litza la rosada, on el pou assacia el desig dels nòmades i alleuja la fatiga dels dromedaris. El guia, que parla totes les llengües del desert, no usa la paraula, ans orienta el conductor vers l'arenal amb un moviment imperceptible, però precís, del canell i de la mà, la mirada definint unes roderes inexistents. On l'arena tomba, i avança inexorable, expandida per la persistència de les marees i dels vents, s'alça una alcassaba de mítiques, místiques, remotes reminiscències: Tombouctou, alberg. Allotjament i dutxes. S'apropa la nit i la penombra envaeix l'edifici. Les dents dels inútils merlets es retallen contra l'horitzó enrogit de ponent. La remor llunyana, esmorteïda, d'un generador trenca la fragilitat de l'aire. Abans de mitjanit, però, s'apaga el murmuri del motor i les bombetes callen la seva tènue claror. El silenci és dens, i afeixuga. La fosca, tancada i exacta. A l'habitació, cruix el sostre de canyís. La flama d'una espelma ha d'il·luminar l'escriptura abans que el son venci el traç de la cal·ligrafia. Tota la realitat s'esvaneix tancant les parpelles. El somni esdevé el centre del món.

Després d'un primer so, que ha semblat breu, breu i lleuger, agitat i proper a la vigília, ens desperta el toc a la porta del guia. Amb suavitat percudeixen els nusos la fusta. Pocs minuts passen de les quatre de la matinada, car aquí tot s'esdevé dues hores abans. El cel, ensostrat d'estels, sembla la cúpula immensa d'un univers imaginari. Mentre caminam, parlam en veu baixa, temorencs de trencar el misteri. Un fil de llum comença a aclarir l'enfosquit contorn de les dunes de llevant. Seguim la blavor del turbant que s'enfila. Les passes s'endinsen dins l'arena camí del cim. Cercam, afilerats, la cresta més alta d'Erg Chebbi. No és fàcil abastar el capcer. Encimats en el perfil del promontori, mentre despunta el dia, i els colors de l'alba modifiquen a cada segon la presència d'un paisatge soberg, i es tenyeix de mandarina el silenci iridiscent, i es confonen els ocres i els roses, observam com les ones immòbils d'aquell oceà immens oscil·len dins els nostres ulls, incapaços d'encabir tanta bellesa. Cap imatge, cap sensació, cap impacte emocional no és comparable a la sortida del sol del desert. Cap soledat no contorba ni assossega tant alhora.

Dimarts, 18.- La legislatura, com fou d'antuvi, quan governaren per primer, i únic, cop, comença la travessia amb un rumb que s'endevina incert i fluctuós: amb un patró indecís a la canya que emproa el dubte abans d'estavellar-se contra els esculls de la renúncia o embarrancar en els arenals dels interessos particulars. No podran al·legar ignorància o inexperiència, els electes, en tot cas estultícia, si s'esdevé que fracassen i deceben. La reincidència agreuja els errors, la perseverança engreveix els enganys: entre persones de paraula, les promeses s'haurien d'observar. A qualsevol preu. Algú de confiança, algun assessor àulic, potser una veu interior, si és que el poder no fa callar la veu interior dels poderosos, els hauria d'assabentar dels avantatges de seguir les pròpies conviccions, àdhuc d'equivocar-s'hi, i d'acomplir els compromisos. Que és saludable per a la dignitat, higiènic per a l'exercici de l'autoritat moral, imprescindible per enfortir el sentiment democràtic, mantenir-se ferm davant les envestides dels especuladors, dels comissionistes, dels devastadors territorials, dels que sotmeten el futur a les indemnitzacions, de les quals segurament en seran beneficiaris. Tanmateix, la consciència no hauria de silenciar-se sota pretexts tècnics. L'exigència tècnica, la conveniència pràctica, l'informe expert, són, massa sovint, una coartada política poc consistent o, si més no, una excusa poc convincent. Entre la desmesura d'abans, que destruïa per interès i convicció, i la vacil·lació d'ara, que pot destruir per negligència, sempre podríem trobar l'equilibri d'executar allò que és necessari, allò just que cal als ciutadans. Finalment, cap tripulació, cap passatge, no es refia d'un capità feble, insegur, poruc, que s'encongeix a la primera onada, abandona el timó i amaga el cap sota coberta, deixant la nau a la deriva, fins que la tempesta ha escampat. A la indecisió, doncs, caldria oposar fermesa. A les dificultats, imaginació. Seny i intel·ligència per redreçar herències enverinades. Il·lusió per correspondre a totes les esperances dels ciutadans. Honradesa com l'única alternativa a la corrupció.