Dissabte, 15.- De Merzouga a la riba de les dunes, un pedregar
estèril, eixut d'una set mil·lenària. La pluja ignora el desfici
d'aquest ermot, la pell clivellada, perdut just abans d'entrar en
el no-res. Només alguns aborígens del buit coneixen les senyes de
l'itinerari: els miratges no enganyen el seu sentit de
l'orientació: d'esma saben l'indret exacte de l'oasi on el sol fa
nit, on el ventre de la pedra cristal·litza la rosada, on el pou
assacia el desig dels nòmades i alleuja la fatiga dels dromedaris.
El guia, que parla totes les llengües del desert, no usa la
paraula, ans orienta el conductor vers l'arenal amb un moviment
imperceptible, però precís, del canell i de la mà, la mirada
definint unes roderes inexistents. On l'arena tomba, i avança
inexorable, expandida per la persistència de les marees i dels
vents, s'alça una alcassaba de mítiques, místiques, remotes
reminiscències: Tombouctou, alberg. Allotjament i dutxes. S'apropa
la nit i la penombra envaeix l'edifici. Les dents dels inútils
merlets es retallen contra l'horitzó enrogit de ponent. La remor
llunyana, esmorteïda, d'un generador trenca la fragilitat de
l'aire. Abans de mitjanit, però, s'apaga el murmuri del motor i les
bombetes callen la seva tènue claror. El silenci és dens, i
afeixuga. La fosca, tancada i exacta. A l'habitació, cruix el
sostre de canyís. La flama d'una espelma ha d'il·luminar
l'escriptura abans que el son venci el traç de la cal·ligrafia.
Tota la realitat s'esvaneix tancant les parpelles. El somni esdevé
el centre del món.
Després d'un primer so, que ha semblat breu, breu i lleuger,
agitat i proper a la vigília, ens desperta el toc a la porta del
guia. Amb suavitat percudeixen els nusos la fusta. Pocs minuts
passen de les quatre de la matinada, car aquí tot s'esdevé dues
hores abans. El cel, ensostrat d'estels, sembla la cúpula immensa
d'un univers imaginari. Mentre caminam, parlam en veu baixa,
temorencs de trencar el misteri. Un fil de llum comença a aclarir
l'enfosquit contorn de les dunes de llevant. Seguim la blavor del
turbant que s'enfila. Les passes s'endinsen dins l'arena camí del
cim. Cercam, afilerats, la cresta més alta d'Erg Chebbi. No és
fàcil abastar el capcer. Encimats en el perfil del promontori,
mentre despunta el dia, i els colors de l'alba modifiquen a cada
segon la presència d'un paisatge soberg, i es tenyeix de mandarina
el silenci iridiscent, i es confonen els ocres i els roses,
observam com les ones immòbils d'aquell oceà immens oscil·len dins
els nostres ulls, incapaços d'encabir tanta bellesa. Cap imatge,
cap sensació, cap impacte emocional no és comparable a la sortida
del sol del desert. Cap soledat no contorba ni assossega tant
alhora.
Dimarts, 18.- La legislatura, com fou d'antuvi, quan governaren
per primer, i únic, cop, comença la travessia amb un rumb que
s'endevina incert i fluctuós: amb un patró indecís a la canya que
emproa el dubte abans d'estavellar-se contra els esculls de la
renúncia o embarrancar en els arenals dels interessos particulars.
No podran al·legar ignorància o inexperiència, els electes, en tot
cas estultícia, si s'esdevé que fracassen i deceben. La
reincidència agreuja els errors, la perseverança engreveix els
enganys: entre persones de paraula, les promeses s'haurien
d'observar. A qualsevol preu. Algú de confiança, algun assessor
àulic, potser una veu interior, si és que el poder no fa callar la
veu interior dels poderosos, els hauria d'assabentar dels
avantatges de seguir les pròpies conviccions, àdhuc
d'equivocar-s'hi, i d'acomplir els compromisos. Que és saludable
per a la dignitat, higiènic per a l'exercici de l'autoritat moral,
imprescindible per enfortir el sentiment democràtic, mantenir-se
ferm davant les envestides dels especuladors, dels comissionistes,
dels devastadors territorials, dels que sotmeten el futur a les
indemnitzacions, de les quals segurament en seran beneficiaris.
Tanmateix, la consciència no hauria de silenciar-se sota pretexts
tècnics. L'exigència tècnica, la conveniència pràctica, l'informe
expert, són, massa sovint, una coartada política poc consistent o,
si més no, una excusa poc convincent. Entre la desmesura d'abans,
que destruïa per interès i convicció, i la vacil·lació d'ara, que
pot destruir per negligència, sempre podríem trobar l'equilibri
d'executar allò que és necessari, allò just que cal als ciutadans.
Finalment, cap tripulació, cap passatge, no es refia d'un capità
feble, insegur, poruc, que s'encongeix a la primera onada, abandona
el timó i amaga el cap sota coberta, deixant la nau a la deriva,
fins que la tempesta ha escampat. A la indecisió, doncs, caldria
oposar fermesa. A les dificultats, imaginació. Seny i
intel·ligència per redreçar herències enverinades. Il·lusió per
correspondre a totes les esperances dels ciutadans. Honradesa com
l'única alternativa a la corrupció.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.