De fredes i de calentes

Que la qüestió de la llengua no és una qüestió banal en tenim proves quasi quotidianament. Si la llengua no fos important ben segur que no hi hauria mai conflictes per aquesta causa, però com que n'hi ha, és ben clar que la llengua és una cosa que importa. Bé, no és simplement que «hi hagi» conflictes: és que la societat balear, com tota la societat catalana, viu en conflicte lingüístic permanent, conflicte, que, no ho oblidem, la nostra societat no ha cercat; li ha vengut provocat de fora, per unes circumstàncies de les quals nosaltres som les víctimes, no els culpables. I són aquestes circumstàncies que afavoreixen que un personatge com el president d'Afedeco, tot i tenir llinatges ben catalans, s'exclami perquè l'actual govern digui que farà complir l'article de la llei de comerç que fa referència al dret del client a ser atès en la llengua oficial que vulgui i a l'obligació dels establiments de senyalitzar i informar, com a mínim, en català. És inacceptable que hom pugui proposar públicament que una llei no es compleixi, però a més a més és indigne d'un president d'una patronal comercial posar en dubte els drets dels clients, i és claríssim que, encara que no hi hagués cap llei que ho digués, un dels drets bàsics dels clients de les Balears és ser respectats en l'ús de la llengua pròpia de les illes; primer, perquè aquesta llengua és part importantíssima de la singularitat cultural dels illencs, els quals, a casa seva, tenen dret a exigir que se'ls respecti; i segon, simplement per una qüestió d'educació i de sentit comercial: el client anirà a gastar als establiments on es trobi ben tractat, i en aquest bon tractament hi entra el fet que no sigui insultat o desatès perquè parla en la seva llengua habitual. El que ja haurien d'haver fet els comerciants agrupats a Afedeco és desautoritzar el seu president o demanar-li que dimitís, per haver posat en dubte un dret tan elemental dels clients. A qui no podem demanar la dimissió, pareix, és als guàrdies civils o policies que de tant en tant, però continuadament, trepitgen aquest mateix dret, amb l'agravant que com a agents de l'autoritat tenen l'obligació de protegir-lo: vet aquí una altra conseqüència del conflicte, amb la particularitat que en aquest cas els agents fan part activa de les circumstàncies que el provoquen, és a dir, són a la vegada causa i efecte. Potser "no ho sé cert" podríem evitar aquestes causes-efectes amb una policia nostra, formada aquí en la nostra llengua. No sé, però, si mai arribarà aquesta policia. Els qui no són agents de l'autoritat són els guardes jurats i és intolerable que, novament dins el conflicte perenne en què vivim, n'hi hagi cap que ens maltracti també per la llengua. Tots aquests episodis són mostres que el camí cap a la normalització del català és llarg i difícil, i que en ruta haurem de suportar moltes de poalades d'aigua freda.