(DESENA REFLEXIÓ: Hem d'eradicar l'ambigüitat en el llenguatge! És necessari parlar sense eufemismes ni complexos. Dissimular nomenclatures ens fa caure a la trampa. A la darrera restauració borbònica, li diuen transició; al creixement urbanístic, ordenació del territori; a la guerra, missions de pau; a les invasions, ajuda humanitària; a les morts civils, efectes col·laterals; als grans ideals, utopies; als efectes de la destrucció ambiental, canvi climàtic; al recobrament de la memòria històrica, esperit de venjança; a l'explotació laboral, recursos humans; als frenopàtics, clíniques de salut; a la pressió fiscal, solidaritat; a la rebaixa de les aspiracions, pragmatisme; a la covardia dels líders, estratègia. No ens hem de justificar per dir les coses pel seu nom ni voler convèncer qui no vol escoltar (quan no ens entendran ens voldran entendre). Fa 30 anys intentaren esbocinar-nos l'idioma. Ells tenen clar que el castellà és espanyol i no haurien tolerat que Andalusia designàs andalús al seu idioma, però a València ens endossaren un nom restrictiu. Aquí vàrem tenir l'assignatura «lengua de las Baleares», mentre els polítics, fent jocs malabars, parlaven de mallorquí, de llengua materna o de vernacle. Els qui empraren el darrer terme feren honor al significat, perquè vernacle vol dir esclau domèstic. A banda dels secessionistes lingüístics (blaveros, gonelles o principutins), els seus ideòlegs cridaven «no hablamos catalán porque no somos catalanes», i no queien en l'evidència que, sense ser castellans, empraven el castellà per proclamar-se mallorquins. També ridiculitzaven el terme Països Catalans mentre defensaven els «paises hispanos». Pitjor era la recomanació molla (allunyada d'Alcover) dels normalitzadors: «tant és si li voleu dir mallorquí com català!». És cert que el nom no fa la cosa, però hi ajuda molt! Les mitges veritats són mitges mentides. Si no es fa allò que no es diu, no es diu allò que no es pensa i no es pensa allò que no se sap, és obvi que hem de combatre, amb la veritat, la ignorància que ens han empeltat, a sang i a foc, d'ençà d'Almansa, Barcelona i Cala Llonga. D'aquesta ignorància, no n'hem de demanar perdó, sinó exigir responsabilitats a qui ens l'ha inculcada! La nostra llengua és la catalana, la nostra nació (en termes federals, d'acord a la nostra tradició històrica) és Catalunya. Atribuir condició nacional a Mallorca o a les Balears és validar l'esquarterament polític; és traslladar el gonellisme lingüístic al territori, a la cultura i a la nació. És jugar amb l'ambigüitat dels vernacles.
ONZENA REFLEXIÓ: S'han de combatre els complexos d'inferioritat. L'autoodi és el discurs de l'enemic en boca de la víctima. Si un negre diu que el pitjor enemic dels negres són els negres, fa el discurs del Ku-Klux-Klan! És cert que hi ha conciutadans errats de comptes que són més papistes que el papa i diuen dois a rompre. La ignorància és atrevida i hi ha analfabets amb carrera que diuen que el mallorquí no és català i que no tenim res a veure amb els catalans. Altres individus, sense autoestima ni orgull, es fan perdonar la pertinença i, arrossegats, proclamen que el seu «defecte» és ser catalans. Aquest acte mesell s'estudia en psicologia. És un recurs de persones acomplexades per la seva marginació social (homosexuals, negres, jueus...). Les han atupat tant que no veuen que els complexos són una creació imposada des del poder. Per defensar la seva condició, han de reaccionar amb dignitat i combatre sense manies el discurs dominant. La nostra llengua i cultura són tan respectables com la que més. Ramon Llull, considerat un dels pensadors més importants de la història de la humanitat, escrivia en llatí, àrab i català (no en les actuals llengües caníbals). Els idiomes no es mesuren per la seva demografia, perquè no són propietat exclusiva dels seus parlants, sinó que són patrimoni de tota la humanitat. Això no obstant, entre les moltes causes justes i nobles que hi ha, defensar el català és, fonamentalment, responsabilitat dels catalanoparlants! (Continuarà si el director d'aquest diari m'ho permet).
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de «La identitat reeixida».
