De naus fràgils i naufragis (I)

La forma d'un llibre, la tipografia d'un llibre, el disseny d'un llibre, també tenen un pes "que gosaré dir determinant" a l'hora de lliurar-te a la seva lectura, a l'hora de treure'n profit. Una mateixa editorial, Faber & Faber, pot publicar els Selects Poems (1965) de Robert Lowell, que gairebé no et diuen res, i Robert Lowell's Poems. A Selection (1974) (és cert que amb una introducció i notes de Jonathan Raban que també han d'haver contribuït a la seva funcionalitat), que, de manera convincent, et dóna a conèixer un gran poeta. És més: la tipografia i el disseny d'un llibre no sols poden facilitar poderosament la seva lectura ans també poden constituir una obra d'art.

Ha estat, justament, la seva condició d'obra d'art editorial el primer que m'ha impressionat de Naufràgils, de Lluís Maicas, la reimpressió conjunta de dotze mostres de llenguatges poètics diversos (de poesia visual, fotografia, poesia textual, prosa humorística, poemes en prosa, il·lustració, articles, etc.), publicats per Perifèrics entre el març del 2003 i el desembre del 2005, amb un depurat i frappant disseny d'Enric Aguilera i amb la coordinació de Guillem Forteza.

Les vint fotografies en blanc i negre, a pàgina sencera o a doble pàgina, de la segona part, Un ballo in maschera, ens recorden la presència insidiosa i ominosa de la guerra. «En el ball de la guerra, la mort és la parella més gentil» comença el poema que dóna pas al seguit d'aquestes fotos. «Amb justa mesura / aboca el foll la desraó. / No tuda cap unça / d'insensatesa / en l'afany d'abastar / el desequilibri del ciri: / il·luminar mentre es fon», comença la tercera part, La saviesa del foll. Una saviesa que «pot volar en totes les dimensions / conegudes i, sobretot, en totes les direccions ignorades». Una saviesa que també «veu tots els colors» i que percep «... aquells que només observen els animals / amb els ulls tancats, els cecs amb els ulls oberts / i els infants sense mirar». El quart treball, Trilogia amorosa, és dels que criden més l'atenció per les tres curioses fotografies, que porten els títols següents «Patata enamorada», «Patata enganyada» i «Cor pansit». Per descomptat, se'ns ratifica que Lluís Maicas és el practicant de la nostra parenta pobra amb un millor sentit de l'humor.

Paisatges, la cinquena part, és un testimoni colpidor de la ferma relació entre el poeta i la realitat dels fragments: «No pas el tot, sinó la part, el tros, la fracció, el detall és allò que atreu la meva atenció a través de la mirada»; «No pas la immensitat del paisatge, que la vista mai no abasta del tot, sinó el petit hort clos»; «No pas la diversitat dels jardins botànics, ans la pastera, el cossiol»; «No pas el marge, sinó la pedra. No pas la fusta, ans el grop». D'altra banda, constatam no sols la necessitat o la conveniència de centrar-nos en l'aparentment secundari i minúscul sinó també en el reconeixement del fet de retrobar-nos, de vegades, en allò en què no ens hem trobat mai abans. En paraules de Lluís Maicas: «Tots els paisatges d'aquests Naufràgils, cada un dels bocins que s'amunteguen dins la capsa de cartró, on guardam les fotos de la memòria, els anys que hem desviscut, els viatges que hauríem d'haver fet, ja els coneixia abans, molt abans de veure'ls amb els ulls que tenc ara». Les vint-i-dues fotos que segueixen aquest text, en color, són delicioses. N'esmentaré sols tres: «Portell, blanc i vermell, en un tarongerar de Kuf (Marroc)», «Roda de la fortuna en algun indret secret de la contrada d'Inca (Mallorca)» i «Pasteres blaves, somniant un horitzó que no existeix, amarrades al port d'Essauira (Marroc)».