cielo claro
  • Màx: 35°
  • Mín: 26°
35°

No me toques. No soy tu amigo

La feta és de fa un parell de dies, no de fa cinquanta anys. Dos jovençans són aturats amb un tricicle en direcció prohibida per la Guàrdia (fa ganes posar el prefix negatiu) Civil a un poble. Diuen d'on han tret el vehicle sense papers i amb una placa â"diguem-neâ" propagandística i els 'números' procedeixen a localitzar-ne el propietari. Aquest els escolta i els promet que dirà als al·lots que deixin fer el vehicle, tot posant la mà a l'espatlla d'un dels agents, com un envit de complicitat i comprensió. La resposta: llevar-se la mà de damunt i un amenaçant «no me toques, no soy tu amigo». Un renec per una banda. Una ordre, per l'altre: «identifíquese». Un altre renec i l'amenaça de portar-lo al «cuartelillo». «Anem-hi i ja m'identificareu vosaltres, vatua d'ell!». I camí del cotxe patrulla. El cap de policia local ha d'interrompre el sopar â"«si aquest fa més bonda a lloure que tancat, com els passa pel cap agafar-lo» i anar a cercar el batle «anem a treure'l abans que el senyin, que demà mostrarà els cops a tothom». L'endemà el cap de policia promet una placa municipal per al tricicle al propietari que porta simbòlicament una camisa a ratlles i fa broma sobre qui haurà de pagar la sanció anunciada per «desacato a la autoridad».

Al mateix poble, fa uns mesos, un municipal d'acadèmia va requisar una destral de l'interior d'un cotxe aparcat amb les finestres obertes. El propietari del cotxe i de la destral, d'amagatotis i sense fer renou, ecomanà al cap de policia que vigilàs els guàrdies joves «perquè roben». (Recuperà la suposada arma i va acceptar les disculpes de l'inexpert servidor públic). Som de la terra i no de la guerra, que insinua el cap dels municipals, però tot canvia tan aviat que sembla que ens passam de rosca i tornen les intransigències de l'ordre, de l'uniforme, de les orelles de fusta i dels caps tancats. O les censures de l'església, com a Eivissa. El bisbe vol rompre el contracte de lloguer d'una capella al museu, perquè no han llevat un quadre d'una exposició que considera insultant per a la institució religiosa. Ivo Hendricks â"el pintor holandèsâ" s'ho pot prendre com el cas de les caricatures de Mahoma. I ja veurem com s'agafaran per València l'exposició, que s'obre demà, amb motiu del centenari de Josep Renau, el cartellista dels deu manaments del capitalisme fets l'any 1934 i tant vigents encara per aquelles contrades.

És allò del bíblic vi nou en odres velles. Com el canvi de govern i les crítiques de 'debilitat' a Antic (a Bèlgica fa tres mesos que no tenen govern, i tot rodola). O els mateixos 'professionals' fent una altra televisió a IB3. «No me miris, que me gastes», que es diu al pati de l'escola. I l'escola, aquesta escola de la supèrbia, fa estona que està feta: quan la flexa és a l'arc, ha de partir. I si no, recordau l'escena del començament de l'oscaritzada Belle Epoque de Trueba sobre la Benemèrita. La falsa i cínica fatalitat del «tu t'ho has cercat».

I bé? Qui defuig de la sistemàtica publicitat que circula, quan topa casualment amb ella, no deixa de sorprendre's de la quantitat d'animalades que arriben a dir i a fer. Funciona, perquè ni ha que s'ho creuen, com cargols que surten a pasturar quan plou.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.