He dedicat bastant de temps de la meva vida a aclarir què vol dir això de diàleg i de discussió, però si he de dir la veritat crec que he perdut la llet pasturant. Si algun alumne em demanàs "és un dir: els alumnes no demanen quasi res mai" que distingís el significat d'una paraula i de l'altra em faria passar un mal tràngol. Per sortir-ne, és probable que, fingint una seguretat que no tenc, sentenciàs que es tracta de dues maneres de conversar, que en la primera cap del dos conversadors té intenció de derrotar l'altre i que tots dos creuen que mitjançant l'intercanvi d'idees, milloraran la seva capacitat d'entendre el món i la societat. La discussió té probablement altres finalitats i la més habitual és la de demostrar a l'interlocutor, i més encara als que miren i escolten la discussió, que el contrincant que hom té davant no té gens ni mica de raó. El fi és derrotar-lo i fer-lo quedar en ridícul.

A mi m'agrada el diàleg, però més encara, molt més, la discussió. M'agrada la discussió no solament quan hi prenc part activa, sinó també quan la puc seguir o llegir amb claredat. Una de les discussions que m'han estat més útils "sinó la que més" fou la que sostingueren en un congrés Karl Popper i Thomas Khun sobre com evolucionava la ciència. Tot i ser-ho en gran mesura, extremadament útil, no fou la més important i transcendent de les discussions que he pogut llegir en el camp de la ciència. La més important i significativa fou, al meu parer, la que es féu un dissabte del mes de Juny de 1860 a la seu de l'Associació Britànica per a l'Avançament de la Ciència. Si el lector presta esment a la data sabrà que el 1860 fou l'any següent de quan es va publicar el més important llibre "d'això no en tenc cap dubte" que ha estat escrit per un ser humà. Faig esment, lògicament, a «l'Origen de les Espècies», un llibre que en un sol dia va exhaurir l'edició original, que fou de 1.250 exemplars. Darwin, el seu autor, no era gaire discutidor i per això va romandre a ca seva quan el citat any de 1860 es convocà a Londres el debat sobre les seves tesis. Foren dos deixebles de Darwin els que hi acudiren disposats a defensar el mestre. El primer era un gendre de John Henslow que decidí anar-hi quan se n'assabentà que al debat hi assistiria Robert Chambers, un antidarwinista que no era justament el seu amic coral. El segon era Thomas H. Huxley, el qual quan va llegir el llibre de Darwin i la teoria de l'evolució va exclamar: «Déu meu, com és possible que no se m'hagués ocorregut abans a mi?». Però des de llavors, Huxley es convertí en un acèrrim defensor de les idees de Darwin. Tant fou el coratge i l'agressivitat que mostra en aquesta defensa durant molts d'anys que el batejaren amb el nom del «Ca de bou de Darwin». Per l'altra banda, pel costat, dels creacionistes o antidarwinista hi va assistir el bisbe d'Oxford Samuel Wibeforce, que no tenia molts de coneixements en Història Natural, però que havia rebut lliçons accelerades del molt prestigiós naturalista Richard Owen, que odiava, també, la teoria de l'evolució i més encara els evolucionistes.

Segons alguns relats dels qui eren presents, el debat es decantà des d'un principi a favor dels evolucionistes i Huxley aviat s'adonà que Wibeforce no tenia ni idea del que era la ciència. El bisbe d'Oxford, quan es va veure perdut va recórrer a la demagògia i va dir: «Per favor, professor Huxley, em contesti. Descendeix vostè d'una mona per part de la seva àvia o del seu avi?» La tradició conta que Huxley, que era un conegut ateu, es va aixecar i va dir amb veu baixa al company que tenia al seu costat «és el senyor el que el m'ha posat en les meves mans: el destrossaré», i es va dirigir cap a la trona, on mirant fixament el bisbe Wibeforce li digué «Li assegur que l'home no té motius d'avergonyir-se de tenir un simi entre els seus avantpassats. L'únic avantpassat que m'avergonyiria recordar seria l'home que, dotat de molta habilitat i d'una esplèndida posició social empràs aquests atributs per veure d'emmascarar la veritat. M'ha entès?»

La que he contada és la versió que tots els darwinistes i els historiadors de mentalitat progressista i laica accepten com a la més propera al fets. Fou, diuen, un derrota estrepitosa dels creacionistes i una victòria incontestable de les tesis de Darwin. Tanmateix la moderna recerca en Història de la Ciència ha postulat que les coses no foren exactament així. S'ha s'ha fet, però, una mica tard i ho haurem de veure un altre dia. Dissabte que ve, probablement.