Ahir començava el curs polític. El de Son Espases. Serà l'estrella d'enguany. A la revetlla del dia gran de la tornada als pupitres, el president Francesc Antich reunia no només a tot el Govern només sinó també a tots els alts càrrecs, fins a 170, en un acte insòlit. Mai cap altre president havia fet res semblant. Per dir-los que no hi ha presa cap decisió sobre Son Espases, però com que sabia que els 169 que l'escoltaven sabien que ell ho té decidit els reclamà «unitat», «adaptació a una realitat que canvia», actuar «sense judicis previs», «d'acord amb l'interès general» i «amb frescor intel·lectual».
El fons ideològic del «nou» Antich és interessant. Si l'hem de creure, és de suposar que aplicarà aquests conceptes tan nous a tota l'acció de Govern. Si és així tendrem un president certament molt canviat respecte de com se mostrà en el passat. Res a veure amb aquell Antich d'idees fixes, poques però fixes, que transità pel Consolat de Mar durant l'anterior presidència. Un president que actuï sempre sense «judicis previs», amb «frescor intel·lectual» i altres principis exposat dilluns ens recordaria molt Zapatero i gens el propi Antich. Que sigui bo o dolent, doncs cadascú tendrà la seva opinió al respecte però que seria tota una novetat està fora de dubte. Si la interpretació és correcta, ens trobarem davant d'un president zapaterià passat pel filtre de les assessories domèstiques que "això ja ve d'abans" li volen donar un cert aire kennedià. De fet, el disseny de la peculiar estratègia de comunicació inexistent sobre Son Espases per vèncer per esgotament les resistències recorda molt el que feia Robert McNamara, secretari d'Estat de Defensa de J. F Kennedy a Vietnam. Bombardeig massiu per arribar a un punt ics en el qual s'hauria de negociar per esgotament, i quan al seu país la premsa l'interrogava al respecte amb acritud, ell mai no contestava, negava i deixa entendre. Anys després ho teoritzà, amb el toc de cinisme intel·ligent que el caracteritza: «Un polític "explicà" mai no ha de dir la veritat i mai no ha de contestar a res del que li demanin els periodistes sinó que els ha de dir allò que a ell, i a ningú més, interessa dir; a mi sempre me va anar molt bé». Un geni de la tàctica. De l'estratègia... ja no ho sé, perquè el cert és que la seva estratègia a Vietnam va tenir el resultat que va tenir. Per als centenars de milers de víctimes i per al seu país, que va perdre la guerra. Però si més no la part de teoria de la (no) comunicació política pareix que Antich l'ha feta seva.
I deixant a banda ara el que pot implicar la nova ideologia antiquiana, tan a l'estil de l'ambigüitat zapateriana, és aquest disseny de no comunicació sobre el Vietnam-Son Espases d'ara el que resultat mereixedor de comentari. Doctors té l'església i servidor ni és una cosa ni pertany a l'altra, per tant que déu m'alliberi de ficar-me en discussions metafísiques de com s'ha de comunicar un Govern, però fa l'efecte, parlant amb gent que és per enmig "i donin vostès per entès què vol dir això" que hi havia un altre camí. Si s'ha de fer Son Espases, doncs no hauria estat més senzill reunir l'agost a tots els interessats, explicar-los les raons reals "no econòmiques, per suposat" per les quals no se pot tornar enrere i humilment reconèixer que s'havia jugat a la demagògia fàcil estant a l'oposició?
Per ventura el bombardeig de saturació sobre Son Espases-Vietnam i sense reconèixer-lo, a l'estil de l'estratègia de MnNamara, aconseguirà no deixar rastre d'oposició. Ja ho veurem. El que és segur, emperò, és que passi el que passi molta gent ja se sent enganada. Jo crec que l'hospital s'hi ha de fer, a Son Espases, perquè no existeix cap raó per no fer-l'hi, i tot el que s'ha dit són excuses ridícules, des del primer dia. Però emprar una tàctica de saturació per sortir del pas a costa de crear tant de desànim, per ventura no és el millor estratègicament. Si l'objectiu estratègic és, naturalment, no guanyar la «guerra» de Son Espases sinó la de la legislatura.
