No sé si se'n recordaran però deu fer dos dissabtes vaig publicar en aquest mateix diari un article que es titulava No se salva ni l'aigua beneïda!. Bé, idò jo, un modest articulista mai no m'hauria imaginat les repercussions de caire internacional que va tenir l'esmentat escrit. El rebombori i l'efecte persuasiu de les meves paraules foren de tal magnitud que la setmana passada el mateix Parlament Europeu, fent servir uns arguments calcats als que jo exposava, ergo plagiats d'una manera escandalosa, va aprovar una resolució, en la qual el PP Europeu no va estar d'acord, (més a favor meu per atribuir-me'n l'heroïcitat) en què instava les autoritats europees a revisar la normativa que elles mateixes varen aprovar per tal de relaxar una mica els controls tan estrictes de pujar líquids a bord de les aeronaus. Així i tot, us he de confessar que a ca nostra no m'ha arribat cap felicitació explícita per aquest fet, ni tampoc crec que a la redacció del diari, però m'és igual, jo sé que les vertaderes victòries són les íntimes, les que s'infanten i acaben en tu mateix. El meu orgull no es troba gaire ferit per aquesta manca de reconeixement. Ja se sap que ningú no vol agrair paternitats i, si l'espionatge industrial, que és demostrable, "recordem l'escàndol McLaren-Ferrari"és a l'ordre del dia, com no hi ha de ser l'espionatge intel·lectual, sempre més susceptible a vaporositats i ingravideses. Però vaja, jo estic ben segur, ja em permetreu la immodèstia, que el mèrit és meu i si vós, amable lector, d'aquí a un temps podeu pujar a l'avió amb el vostre gel particular i el vostre «aftershave» íntim que alça passions irrefrenables serà per la meva no gens humil contribució. I com que estic tan segur del que afirm. Per una regla de tres ben senzilla. Si en Mariano Rajoy afirma que en Zapatero ha viscut de rendes durant tres anys i mig, com els peperos d'aquí deien que si no venien turistes era per l'ecotaxa, sense demostrar-ho amb cap dada tangible, sinó fent ús només de la seva oratòria, jo, ben bé, puc afirmar el que he acabat d'afirmar.

Però vaja, si les coses no fossin així com he dit i les repercussions de l'anterior article no fossin tantes ni de tan alta volada, per avui els he preparat una altra sorpresa, en primícia, que segur que farà la volta al món, i si no la hi fa, com a mínim importunarà molt més en Rajoy que no la dimissió de n'Imaz. La sorpresa que ara vull amollar és que no estarem gaire a poder gaudir de la, per alguns molt somiada, autodeterminació. Sí, sí, no he begut sequets, ni he pres cap substància al·lucinògena. Estic ben clar i en els meus cabals. I gaudirem de l'autodeterminació avalats per una institució internacional de paraules majors com pugui ser les Nacions Unides, reunida en assemblea general.

I d'on m'ho he tret? D'internet. Però no us penseu que ho hagi pellucat en algun bloc d'un visionari somiatruites, ni d'alguna pàgina esotèrica ni de res per l'estil. Ho he tret de l'agència Reuters, que informa que l'Assemblea de les Nacions Unides va aprovar, per una majoria aborronadora dels seus estats membres, tot un seguit de mesures a favor dels pobles indígenes, entre les quals hi ha el dret a la terra i també el dret a l'autodeterminació. Per tant, llum clara al final del túnel fosc. Si no som indígenes, prest hi podrem ser declarats, vaja en tenim tots els requisits: som quasi una minoria, a més estam minoritzats; tenim uns costums atàvics, com matar un porc i fer-ne sobrassades, collim ametles i garrofes, que no valen un gafet, però ens sap greu que quedin penjades als arbres; tenim danses, com les dels cossiers, que es perden dins la memòria del temps. I per si totes aquestes raons no fossin suficients en tenim d'altres que arribarien a fer la mesura. Tenim una llengua vernàcula, dita també autòctona i, si anàssiu a gratar als bulletins de notes escolars de principis de la dècada dels 80 del segle passat (1980, que quedi ben clar) trobaríeu més d'un cas que hi havia un epígraf destinat a qualificar els coneixements de llengua catalana que posava: «lengua nativa». Voleu proves més concloents del nostre grau elevat d'indigenisme? Però vaja, tot plegat topa amb dos «petits» problemes. El primer és que si ens declaraven indígenes en Rajoy, i en Zapatero també, organitzarien tal rebombori a la plaça d'Oriente que se'n sentiria a parlar: no tolerarien, de cap de les maneres, aquest menyspreu internacional, a parer seu, a una part del que diuen nació espanyola. El segon entrebanc potser és més mal de superar: aquesta declaració de les Nacions Unides no és jurídicament vinculant i tot plegat fa olor de paper banyat. Però com diuen al meu poble: de més verdes, n'han madurat...