A) Hem de dignificar la llengua i dignificar-nos! El vicepresident de la renovada OCB ja es va comprometre dijous passat a donar resposta a les agressions. Ben segur que la nombrosa assistència ja hauria pogut protagonitzar una acció de protesta de manual davant del virrei responsable. Talment com varen patentar les mares argentines i xilenes, talment com fa el Lobby de Dones davant de les agressions, s'ha de sortir al carrer cada vegada que hi hagi un abús! Que no passi pena ningú de si serem molts o pocs! De si els enemics en faran lectures reductives. La dignitat no és una condició quantitativa i, si serveix de referent, les «madres de Mayo» només eren quatre els primers mesos! A Alabama (en parlaré un altre dia) no gosava protestar ni un sol negre i, precisament, va ser el lloc que va permetre assolir els drets civils dels afroamericans.
B) Hem d'anar més enllà de l'àmbit de la defensa de la llengua! L'OCB ha de pactar aliances a altres sectors socials. Primer, s'ha de comprometre la solidaritat efectiva de les entitats més properes dels Països Catalans. A tall d'exemple: el Lobby de Dones (els abusos a les dones, hi afegeixen un plus de misogínia); l'Arqueològica Lul·liana per evitar que ens hagin d'estudiar com a fòssils; el GOB si no ens vol haver de declarar espècie en vies d'extinció; els sindicats (el cas de Saïda també és un conflicte laboral flagrant!); les associacions de periodistes, perquè afecta la llibertat d'expressió i tants d'altres! L'Il·lustre Col·legi d'Advocats de les Illes Balears, altre temps mostrava cara i ara hauria de dir la seva, oficialment, sobre la situació que estam patint a la nostra i seva Comunitat, perquè afecta, de manera col·lectiva, drets civils bàsics.
C) És imprescindible traslladar el conflicte a escala internacional. És evident que, a l'empara de les lleis, hem d'exigir Justícia a totes les finestres on sigui pertinent, però ho hem de fer com un tràmit per demostrar la indefensió que patim i justificar altres vies, perquè reclamar els nostres drets davant de qui només ens exigeix «deures» és tudar el temps i no hem de ser pobres i beneits. Com deia Nadal Batle (més enyorat que mai), referint-se a la Constitució espanyola, la llei és una pistola: el poder és de qui la té. L'article 2 de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) estableix que ningú no pot ser discriminat per raó de llengua. Això és el que ens fan, entre moltes altres endemeses! També és reconeguda internacionalment la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (1996), on es defineixen els drets dels idiomes i els dels seus parlants. Hem de botar les barreres colonials i acudir als tribunals internacionals. De fet, hi ha dues reflexions importants que confereixen legitimitat a aquesta via jurídica: a cap altre estat plurilingüe civilitzat no hi ha agressions (a Suïssa, Bèlgica, Canadà... cauria el Govern!) i aquí, on els abusos campen a l'ampla, no n'hi ha a parlants de llengües estrangeres, sinó als catalanoparlants! D'altra banda, existeixen experiències positives com la condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans a l'Estat espanyol (novembre de 2004) per les detencions abusives ordenades per Baltasar Garzón, arran dels jocs olímpics de 1992. L'Estat ha hagut d'indemnitzar amb 120.000 els 15 denunciants i assumir les altes costes. Els noms dels advocats que tramitaren i guanyaren la reclamació són a disposició. (Continuarà si el Director d'aquest diari m'ho permet).
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de «La identitat reeixida».
