algo de nubes
  • Màx: 33°
  • Mín: 24°
33°

Fra Damià: lluitador contra la pobresa

De l'ubèrrim tronc de monjos franciscans estesos arreu del món en el curs de set segles d'existència de l'orde, hi ha una branca de terciaris seglars: són els anomenats franciscans terciaris. Algú ha observat que es tracta de religiosos franciscans sense uniforme i sense convent, uns religiosos donats a ple a la plaça pública, forjats per al contacte directe amb la gent i llurs necessitats punyents, a vegades horribles. És per açò que també els diuen els monjos del treball, i no importa la classe: hi són a la vora dels manobres, dels pagesos desheretats, del petit botiguer o l'oficinista, el drapaire o el camioner. Els trobareu fent costat als mestres o als funcionaris, als pobres, als indigents i als immigrants desnonats, joves, adults o vells. Són religiosos sense cel·la ni claustre, animats, tanmateix, per l'espiritualitat franciscana, tot buscant l'ideal cristià de perfecció mitjançant l'afavoriment als exclosos socials. Avui, el nombre de terciaris franciscans seglars en el món pot bascular entre 850.000 i 950.000 professos. D'ells, dos són germans menorquins: fra Cristòfol Riudavets Barber i fra Damià Coll Camps. Al primer, que és natural de Ferreries, però que rau fa molts anys per la Porciúncula de Palma, no el conec personalment. Al segon, fra Damià, l'he tractat sovint: cada vegada que torna a Menorca uns dies provenint de l'infern del quart món de Madrid. Fa més de cinquanta anys que treballa en una zona d'enorme, de terrible perill social: a Entrevías, el Pozo del Tío Raimundo i Vallecas.

També ell, com acostumaven els postulants terciaris de les Balears, es va formar a la Porciúncula, que és el bressol més conspicu del franciscanisme de l'arxipèlag. Hi arribà l'any 1948. El 1951 féu els vots i, acte seguit, l'enviaren a Madrid, primer a la parròquia de Sant Diego durant catorze anys i després, acomplit un parèntesi de tres anys a Palma, a la parròquia de Sant Francesc del Puente de Vallecas de la capital de l'Estat. D'allí, no s'hi ha mogut mai més. N'ha vistes de tot color i tota mida. En la dècada dels cinquanta, sobretot s'hi va topar amb un panorama característic de misèria de postguerra, amb l'allau de la fortíssima immigració de la perifèria rural espanyola. I ara, mig segle després, s'enfronta a la miríada de problemes propis de la immigració exterior, principalment sud-americana i africana. Però, fet i fet, la naturalesa essencial dels conflictes que ha de resoldre són bonibé els mateixos abans i ara: famílies desestructurades, delinqüència, violència domèstica, pobresa econòmica, drogues anihiladores de la dignitat humana i tota l'esfereïdora coa d'estigmes socials que pugueu imaginar-vos.

D'antuvi, fra Damià fou encarregat d'atendre el jovent i de tenir cura del dispensari. Més de trenta anys ha atès malalts de tota mena. Però l'obra de guarir els cossos la continuava amb l'atenció al capdavant d'un centre per donar atenció moral i religiosa als joves del barri.

Una de les excursions anuals més esperades dels fillets de Vallecas havia estat el viatge d'agost a l'illa de Menorca. El pla estival va començar l'any 1953. Per aquell temps, a fra Damià li venia una pregona pena en veure la brutícia en què clapotejaven els al·lots quan anaven a nedar al riu Manzanares els dies de més calor de l'estiu madrileny. En aquestes circumstàncies, de seguida se'n recordava de la transparència turquesa de les aigües del mar net de Menorca. Donant-li voltes al problema, decidí de muntar una expedició d'al·lots a fer vacances a l'illa. A més de servir d'estímul als al·lots per superar-se i esforçar-se tot l'any, servia de pràctiques de convivència i de companyonia mútua. Dit i fet, el programa estival s'endegà i ja no s'aturaria. Els primers anys, fra Damià disposava de la col·laboració personal dels seus pares, que curaven de fer-los els menjars. Dormien a les escoles des Migjorn Gran, que és el seu estimat poble natal. La primera estada va ser un èxit, i, naturalment, la parròquia de Vallecas decidí de continuar el programa. Ben prest s'hi van sumar diverses empreses menorquines per sufragar en part les despeses, fins al dia d'avui. Més de 1200 al·lots s'hi han beneficiat tots aquests anys, però l'encanteri de les vacances blaves s'ha esvaït enguany. «No podem suportar els costos de transport dels 40 o 50 joves que dúiem a Menorca», es lamentava quan férem un comentari de la qüestió. «El transport aeri, l'any passat, va ser de 2.982 euros, i no ho podem sufragar». No sé si el programa, tard o d'hora, podrà ser recuperat mai més. Sols ser que el benefici social tornaria a rutllar, per bé de la lluita contra la pobresa. Sortir de l'infern de la marginalitat social, ni que sigui quinze dies, sempre és lenitiu "un acte de justícia i d'esperança per als fillets de la migració d'ahir i d'avui, de sempre.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.