De l'ubèrrim tronc de monjos franciscans estesos arreu del món
en el curs de set segles d'existència de l'orde, hi ha una branca
de terciaris seglars: són els anomenats franciscans terciaris. Algú
ha observat que es tracta de religiosos franciscans sense uniforme
i sense convent, uns religiosos donats a ple a la plaça pública,
forjats per al contacte directe amb la gent i llurs necessitats
punyents, a vegades horribles. És per açò que també els diuen els
monjos del treball, i no importa la classe: hi són a la vora dels
manobres, dels pagesos desheretats, del petit botiguer o
l'oficinista, el drapaire o el camioner. Els trobareu fent costat
als mestres o als funcionaris, als pobres, als indigents i als
immigrants desnonats, joves, adults o vells. Són religiosos sense
cel·la ni claustre, animats, tanmateix, per l'espiritualitat
franciscana, tot buscant l'ideal cristià de perfecció mitjançant
l'afavoriment als exclosos socials. Avui, el nombre de terciaris
franciscans seglars en el món pot bascular entre 850.000 i 950.000
professos. D'ells, dos són germans menorquins: fra Cristòfol
Riudavets Barber i fra Damià Coll Camps. Al primer, que és natural
de Ferreries, però que rau fa molts anys per la Porciúncula de
Palma, no el conec personalment. Al segon, fra Damià, l'he tractat
sovint: cada vegada que torna a Menorca uns dies provenint de
l'infern del quart món de Madrid. Fa més de cinquanta anys que
treballa en una zona d'enorme, de terrible perill social: a
Entrevías, el Pozo del Tío Raimundo i Vallecas.
També ell, com acostumaven els postulants terciaris de les
Balears, es va formar a la Porciúncula, que és el bressol més
conspicu del franciscanisme de l'arxipèlag. Hi arribà l'any 1948.
El 1951 féu els vots i, acte seguit, l'enviaren a Madrid, primer a
la parròquia de Sant Diego durant catorze anys i després, acomplit
un parèntesi de tres anys a Palma, a la parròquia de Sant Francesc
del Puente de Vallecas de la capital de l'Estat. D'allí, no s'hi ha
mogut mai més. N'ha vistes de tot color i tota mida. En la dècada
dels cinquanta, sobretot s'hi va topar amb un panorama
característic de misèria de postguerra, amb l'allau de la
fortíssima immigració de la perifèria rural espanyola. I ara, mig
segle després, s'enfronta a la miríada de problemes propis de la
immigració exterior, principalment sud-americana i africana. Però,
fet i fet, la naturalesa essencial dels conflictes que ha de
resoldre són bonibé els mateixos abans i ara: famílies
desestructurades, delinqüència, violència domèstica, pobresa
econòmica, drogues anihiladores de la dignitat humana i tota
l'esfereïdora coa d'estigmes socials que pugueu imaginar-vos.
D'antuvi, fra Damià fou encarregat d'atendre el jovent i de
tenir cura del dispensari. Més de trenta anys ha atès malalts de
tota mena. Però l'obra de guarir els cossos la continuava amb
l'atenció al capdavant d'un centre per donar atenció moral i
religiosa als joves del barri.
Una de les excursions anuals més esperades dels fillets de
Vallecas havia estat el viatge d'agost a l'illa de Menorca. El pla
estival va començar l'any 1953. Per aquell temps, a fra Damià li
venia una pregona pena en veure la brutícia en què clapotejaven els
al·lots quan anaven a nedar al riu Manzanares els dies de més calor
de l'estiu madrileny. En aquestes circumstàncies, de seguida se'n
recordava de la transparència turquesa de les aigües del mar net de
Menorca. Donant-li voltes al problema, decidí de muntar una
expedició d'al·lots a fer vacances a l'illa. A més de servir
d'estímul als al·lots per superar-se i esforçar-se tot l'any,
servia de pràctiques de convivència i de companyonia mútua. Dit i
fet, el programa estival s'endegà i ja no s'aturaria. Els primers
anys, fra Damià disposava de la col·laboració personal dels seus
pares, que curaven de fer-los els menjars. Dormien a les escoles
des Migjorn Gran, que és el seu estimat poble natal. La primera
estada va ser un èxit, i, naturalment, la parròquia de Vallecas
decidí de continuar el programa. Ben prest s'hi van sumar diverses
empreses menorquines per sufragar en part les despeses, fins al dia
d'avui. Més de 1200 al·lots s'hi han beneficiat tots aquests anys,
però l'encanteri de les vacances blaves s'ha esvaït enguany. «No
podem suportar els costos de transport dels 40 o 50 joves que dúiem
a Menorca», es lamentava quan férem un comentari de la qüestió. «El
transport aeri, l'any passat, va ser de 2.982 euros, i no ho podem
sufragar». No sé si el programa, tard o d'hora, podrà ser recuperat
mai més. Sols ser que el benefici social tornaria a rutllar, per bé
de la lluita contra la pobresa. Sortir de l'infern de la
marginalitat social, ni que sigui quinze dies, sempre és lenitiu
"un acte de justícia i d'esperança per als fillets de la migració
d'ahir i d'avui, de sempre.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.