La decisió de la Direcció General de Costes, dependent del Ministeri de Medi Ambient, d'iniciar a Son Servera una experiència pilot ampliable a tot l'Estat d'habilitació d'un camí públic per garantir l'accés al litoral de tots els ciutadans, s'ha de valorar com un gran avanç tant des d'una perspectiva ecologista com de foment de l'estima a un dels béns més preutats per la població per la seva bellesa i singularitat. Tanmateix, si Madrid desenvolupa aquest camí a la zona que és de la seva competència, no farà res més que traduir a la pràctica la normativa vigent, que estableix amb absoluta claredat que les zones costaneres són de domini públic i que interessos privats no poden impedir el dret de pas.Però sovint l'aplicació de la llei i del sentit comú es torba a arribar. Si l'articulació de camins públics al llarg de la costa hagués estat una realitat des de fa molts d'anys, segurament s'haurien evitat feridores destrosses del litoral, de les quals ja es penedeixen les actuals generacions i, probablement, encara se'n penediran més les futures.Allò important ara és fer la primera passa i que aquest projecte que té en estudi el departament de Cristina Narbona es faci realitat. Tècnicament no és senzill, perquè l'orografia de les costes és sovint difícil, però ha de quedar molt clar que ja no es consentiran mai més ocupacions que impedeixin el dret de pas. S'han de superar antigues pràctiques fruit d'èpoques passades en què impunitat i territori eren conceptes que massa vegades anaven lligats. El litoral de Son Servera, amb llocs com la Costa dels Pins, s'ha de convertir en emblemàtic, en exemple arreu de l'Estat de protecció d'una zona costanera única al món.