Un dels exercicis que practic amb fidelitat i que em reporta més satisfaccions personals i més notes per després ser comentades i ofertes a la vostra consideració, és la diària observança de la gent del carrer, al carril bici, al bus, a l'ambulatori de la seguretat social, el PAC que se'n diu ara, contant llàstimes i malalties... Sempre hi solc saber trobar motius de relativa gaubança i d'inspiració. Fins al punt que, ho he pensat moltes vegades, he arribat a no poder entendre de cap de les maneres alguns amics escriptors que m'han fet la confidència, o fins i tot ho han dit públicament, que la feinera, la idea, les musses, els habiten únicament al seu estudi rodejats de llibres i silenci. No els vull llevar cap mèrit, però no és el meu cas, i que cadascú es grati on li pica.
Avui, del cistell de cabdells per treure el fil, m'hi ha comparegut un cas gens ni mica insòlit, però sorprenent i molt decebedor per qui subscriu, com comprovareu si m'obsequiau cinc minuts del vostre temps. Recordau que l'altre dia glosava la bellesa de la gent de raça núbia, d'allà, d'Assuan, devers on Egipte s'hi oreja les espardenyes, aquella profunditat de les mirades, la noblesa del posats...? Bé idò, amb una d'aquestes que devers el final de tot del carril bici del Passeig Marítim, m'havia fitxat que tots els dies entre les sis i les set de l'horabaixa, quan jo amb una bona suada passava per allà mateix, asseguda a un dels darrers bancs, a l'ombra dels baladres i dels fassers, hi tenia (hi té) el seu lloc de mirar passar els últims desficis de l'horabaixa estiuenc, una dona que ja no és cap nina, potser una quarantena, de raça negra tonalitat quasi daurada, que malgrat que mai no havia tengut l'ocasió de veure-la dreta, per les trossades, per la llargària de les cames, se l'endevinava de bona estatura, magra bona carn i amb els cabells molt rulls travats amb dues gracioses coes curtes. El primer que em cridà l'atenció va ser que, amb la calor que feia, ella duia embolicada de cintura per avall una manta guapíssima, de tonalitats marró clar i vermell sang. I l'eteri llanguiment, la tristor d'uns ulls enormes...
I ja sabeu el que passa, dia i altre es trobaren les nostres mirades, fins que un dia, així com una cosa molt natural, li vaig alçar la mà, sense aturar-me de pedalejar però, cosa que es transformà en costum des d'aquell jorn. Sense badar boca, però. Després va venir quan vaig escriure i publicar l'article que vaig dedicar al programa de TV4 i el pintor manacorí Joan Riera Ferrari, i vaig refrescar la memòria de la gent de Núbia. Conseqüentment nasqué dins el meu capet curiós fins al ridícul qualque pic, el interrogant maldeventrós que aquella dona podria ser ben bé que ho fos d'aquell país egipci, a tocar el Sudan. I cada dia que la veia, venga el mateix íntim interrogant. Fins que un dia no vaig poder estar més, vaig frenar la màquina i com que em mirava a la cara com sempre feia, li vaig amollar: perdoni, què me podria dir de quin país és vostè? Entengué el meu català de Sineu, però em contestà en castellà bastant correcte, quasi sense accents i tot d'una estirada que quasi quedà sense alè, m'enflocà: «Soy de Sudáfrica pero si quieres hablar conmigo me tienes que dar algo porque no hay nada gratis porque tu quieres ser mi amigo i me tienes que dar algo si lo quieres ser...». Anava a continuar quan la vaig tallar en sec amb un gest clarificador amb la mà dreta, com si empenyés una porta inexistent per tancar-la, i li vaig replicar: uei, uei, uei, ou, ou dic, aturi, que jo no vull esser amic seu i ja sé tot el que volia saber de vostè, i una mica més que no importava... Ala, bones tardes tengui i me perdoni la molèstia. I vaig partir cap a cases molt decebut. De ver.
