Un dels exercicis que practic amb fidelitat i que em reporta més
satisfaccions personals i més notes per després ser comentades i
ofertes a la vostra consideració, és la diària observança de la
gent del carrer, al carril bici, al bus, a l'ambulatori de la
seguretat social, el PAC que se'n diu ara, contant llàstimes i
malalties... Sempre hi solc saber trobar motius de relativa
gaubança i d'inspiració. Fins al punt que, ho he pensat moltes
vegades, he arribat a no poder entendre de cap de les maneres
alguns amics escriptors que m'han fet la confidència, o fins i tot
ho han dit públicament, que la feinera, la idea, les musses, els
habiten únicament al seu estudi rodejats de llibres i silenci. No
els vull llevar cap mèrit, però no és el meu cas, i que cadascú es
grati on li pica.
Avui, del cistell de cabdells per treure el fil, m'hi ha
comparegut un cas gens ni mica insòlit, però sorprenent i molt
decebedor per qui subscriu, com comprovareu si m'obsequiau cinc
minuts del vostre temps. Recordau que l'altre dia glosava la
bellesa de la gent de raça núbia, d'allà, d'Assuan, devers on
Egipte s'hi oreja les espardenyes, aquella profunditat de les
mirades, la noblesa del posats...? Bé idò, amb una d'aquestes que
devers el final de tot del carril bici del Passeig Marítim, m'havia
fitxat que tots els dies entre les sis i les set de l'horabaixa,
quan jo amb una bona suada passava per allà mateix, asseguda a un
dels darrers bancs, a l'ombra dels baladres i dels fassers, hi
tenia (hi té) el seu lloc de mirar passar els últims desficis de
l'horabaixa estiuenc, una dona que ja no és cap nina, potser una
quarantena, de raça negra tonalitat quasi daurada, que malgrat que
mai no havia tengut l'ocasió de veure-la dreta, per les trossades,
per la llargària de les cames, se l'endevinava de bona estatura,
magra bona carn i amb els cabells molt rulls travats amb dues
gracioses coes curtes. El primer que em cridà l'atenció va ser que,
amb la calor que feia, ella duia embolicada de cintura per avall
una manta guapíssima, de tonalitats marró clar i vermell sang. I
l'eteri llanguiment, la tristor d'uns ulls enormes...
I ja sabeu el que passa, dia i altre es trobaren les nostres
mirades, fins que un dia, així com una cosa molt natural, li vaig
alçar la mà, sense aturar-me de pedalejar però, cosa que es
transformà en costum des d'aquell jorn. Sense badar boca, però.
Després va venir quan vaig escriure i publicar l'article que vaig
dedicar al programa de TV4 i el pintor manacorí Joan Riera Ferrari,
i vaig refrescar la memòria de la gent de Núbia. Conseqüentment
nasqué dins el meu capet curiós fins al ridícul qualque pic, el
interrogant maldeventrós que aquella dona podria ser ben bé que ho
fos d'aquell país egipci, a tocar el Sudan. I cada dia que la veia,
venga el mateix íntim interrogant. Fins que un dia no vaig poder
estar més, vaig frenar la màquina i com que em mirava a la cara com
sempre feia, li vaig amollar: perdoni, què me podria dir de quin
país és vostè? Entengué el meu català de Sineu, però em contestà en
castellà bastant correcte, quasi sense accents i tot d'una estirada
que quasi quedà sense alè, m'enflocà: «Soy de Sudáfrica pero si
quieres hablar conmigo me tienes que dar algo porque no hay nada
gratis porque tu quieres ser mi amigo i me tienes que dar algo si
lo quieres ser...». Anava a continuar quan la vaig tallar en sec
amb un gest clarificador amb la mà dreta, com si empenyés una porta
inexistent per tancar-la, i li vaig replicar: uei, uei, uei, ou, ou
dic, aturi, que jo no vull esser amic seu i ja sé tot el que volia
saber de vostè, i una mica més que no importava... Ala, bones
tardes tengui i me perdoni la molèstia. I vaig partir cap a cases
molt decebut. De ver.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.