Jaume Matas li ha deixat una bona papereta, a Rosa Estaràs. La darrera que li ha fet és dimitir de president del partit mitjançant una carta enviada des dels Estats Units a Mariano Rajoy. Per a aquells que encara dubtaven que l'expresident ha desenvolupat la seva carrera política només pensant en ell, aquesta última els pot esvair qualsevol dubte. Una carrera, això ben ver que és, molt profitosa. Per a ell. Quan la inicià era funcionari de la CAIB i tenia una casa. Quan l'ha acabada és alt directiu d'una multinacional "ningú no s'acaba d'aclarir sobre quina, però tant se val" i quant a feina i patrimoni, doncs basta comparar amb els altres polítics de primer nivell illenc de carrera finalitzada. Posin noms "Gabriel Cañellas, Fèlix Pons, Jeroni Albertí, Ramon Aguiló..." i s'adonaran que tots ells tornaren a fer la feina que feien abans de ser polítics i que no incrementaren el seu patrimoni de forma exagerada. Ara ho comparin amb Matas i en trauran la diferència sobre tots els altres.
La fugida de Matas deixà Rosa Estaràs baldada políticament. De fet, ja l'havia baldada abans. Quan la posà entre l'espasa i la paret. Quan la va fer candidata al Consell. Diuen, alguns que la coneixen, que bramà tot un horabaixa, fent-se creus de la jugada bruta que li feia «l'amic». No li bastà. En veure's derrotat decidí fugir, deixant tothom del seu partit amb un pam de nas i orfes de lideratge. I qui va rebre? Estaràs, que de sobte era «investida» com a màxima dirigent amb el càrrec improvisat de coordinadora del partit. La guerra d'aquest estiu, primer soterrada i llavors emergida, la deixà més venuda del que estava. Ni tan sols les dues vengudes d'Àngel Acebes i una de Mariano Rajoy pogueren aturar les ànsies de brega. Estaràs se veia incapaç d'assumir la responsabilitat "que mai no havia estat seva" que li havia encolomat Matas. Tanmateix, poques sortides tenia. De fet, cap. Menjar morena, era l'únic que podia fer. I amb l'autodisciplina que mai no ha tengut Matas acabà per acceptar la papereta. Encara no havien acabat les seves desgràcies. Com que se posava en dubte la seva condició de número 1 orgànica, aprofitant la dimissió de president del partit de Matas no li quedà més remei que acceptar que la impulsassin cap a d'alt, li agradàs o no. Se convertia despús-ahir en la presidenta del partit. Interina, però presidenta al cap i a la fi. Fins al pròxim congrés, que se suposa que se celebrarà l'estiu de l'any que ve.
Què farà Estaràs en el futur Estaràs? Ella no se cansa de dir que la responsabilitat assumida és dur el partit cap al congrés, a més de posar-lo en tensió electoral per a les generals amb la missió «d'agranar» a les urnes. Una tasca, aquesta última, més difícil encara que la de guanyar el Consell per majoria absoluta la qual ella mateixa titllà de «missió impossible» quan Matas la hi encolomà. Les poques ganes se li noten en aquests detalls. Se posa fites impossibles per a les generals. Per què? Dins del seu partit n'hi ha molts que li diuen que ha de ser l'elegida com a presidenta l'any que ve per ser candidata el 2011, però ella no està gaire per la labor. Si més no així ho conten alguns companys seus. I, en efecte ,ho pareix, que no en té ganes. Sobreactua amb la vista posada en un horitzó a curt termini "generals i congrés" però sense el més mínim sentit estratègic. De beneita, no en té un pèl i, per tant, resulten estrambòtiques aquestes declaracions de consum intern, tant les electorals com els dois contra UM, les quals, si el PP perd a tot Espanya i aquí es queda amb 4 diputats, com és lògic que passi, se li poden tornar en contra. I no pareix importar-li. Com si el futur del seu partit no fos cosa seva.
El PP té un problema molt greu. No és haver perdut el poder, només. Ni tan sols el poder i Matas. Sinó que l'expresident ho ha fet tan malament que per poc que vénguin mal dades pot haver cremat les naus, i amb Estaràs a dins.
