El cardenal Cerdà (1390-1459) és, per ventura, un dels personatges més destacats d'un inventari llarg de personatges desconeguts de la nostra història. Un diplomàtic hàbil i ben situat en alguns dels centres de poder més rellevants de l'Europa del segle XV. Col·laborador estret de governants tan rellevants com Alfons el Magnànim; contemporani del primer papa Borja i aspirant a la tiara a la seva mort; però sobretot un príncep de l'Església conegut per la seva habilitat com a caçador de beneficis. Tot i la significació de la gestió política i del seu protagonisme com a ideòleg (teòleg) en la Cúria Pontifícia de la primera meitat del quinze, malgrat totes les biografies que n'apareixen en els manuals i diccionaris nostrats són ben enfora de l'alçada que el biografiat es mereix, potser perquè ningú no s'ha interessat pel nostre «Borja» insular, per l'humanista local, per un clergue amb una carrera vertiginosa i amb una vida que voreja la ficció. Potser va ser eclipsat per la nissaga «dei papi catalani»; potser els estudiosos illencs, avesats a vides exemplars, no trobaren indicis de santetat en la seva trajectòria i l'emmagatzemaren en l'ossera de la història. Potser, fins i tot, que la vida tengui tant de novel·lesc que no sigui més que la versió mallorquina del poder, un més d'aquells que feren carrera a fora i a casa nostra es dubtava ferm sobre la forma com havien assolit tanta rellevància. Sigui com sigui, aquest porprat va ser a punt de ser elegit papa en el Conclave de 1458 i val la pena llegir les memòries d'Eneas Picolomini, elegit aquell any i conegut com Pius II, per adonar-nos de com aquest eminent humanista aconseguí la majoria necessària per obtenir l'elecció. Tanmateix, aquell any un mallorquí difícilment podia ser el successor d'un valencià, perquè la noblesa romana mai no ho hauria tolerat. Cerdà no fou papa, però acumulà una riquesa i un patrimoni que mai no ha estat estudiat empíricament, ni gairebé ningú mai no s'ha interessat per investigar, perquè d'aquell teòleg eminent no es conserva ni una de les seves obres. A casa nostra tot acaba tenint un aire enrarit. Menyspream els triomfadors i els petits tots volen triomfar, i en fan ostentació, d'això.