L'any 1898 Espanya perdé les darreres colònies (Cuba i
Filipines) i aquesta frustració provocà l'aparició d'un pensament
crític anomenat «regeneracionisme», que propugnava abandonar els
somnis imperials («encerrar bajo siete llaves el sepulcro del Cid»)
i posar-se a modernitzar l'Estat. Cent anys després, l'objectiu del
regeneracionisme s'ha assolit plenament sense haver renunciat a la
retòrica del passat gloriós (per exemple, amb el Quinto
Centenario). Hi ha hagut també una línia de catalanisme de praxis
enrevessada que sempre ha trobat maneres molt sinuoses d'argumentar
que l'interès de Catalunya havia de raure més en el progrés
d'Espanya que no en la sobirania del país. És des d'aquesta
posició, per exemple, que Cambó criticà les propostes
independentistes de Macià, i Pujol, les de Colom. És un pensament
paral·lel, si no subordinat, al del regeracionisme espanyol. El
pensament regeneracionista arribà a la connivència amb les
dictadures (Bismark fou un dels seus models), i el reformisme devia
ser la seva derivació més amable, que, naturalment, trobà a
Catalunya la gent més decidida a practicar-lo: Miquel Roca és
l'exponent més clar de l'entusiasme català per resoldre els
problemes que els espanyols troben que no tenen: amb Pujol a la
Generalitat, l'Operació Reformista fou, electoralment, un èxit a
Catalunya i fracassà a Espanya. I aquesta «solidaritat» amb Espanya
ha estat transversal en tot el nacionalisme català: en la política
ben subalterna de la Generalitat republicana no podrem destriar mai
quina part correspongué a la circumspecció i quina a la fraternitat
amb les esquerres espanyoles (cal dir, però, que probablement
Macià, Barrera i Colom han estat els dirigents d'ERC que menys han
patit d'aquesta ambigüitat).
El projecte de modernitzar Espanya, que ha estat una constant en
tot el nacionalisme català majoritari del segle XX, ha fracassat
definitivament en la part que havia de representar una solució per
als problemes de Catalunya. I dic definitivament perquè Espanya ja
ha assolit els objectius de modernització que catalans i espanyols
s'havien proposat, sense per això alleugerir els problemes de
Catalunya. Durant el pujolisme, els projectes català i espanyol
coincidiren per primera vegada mil·limètricament: la prioritat (més
proclamada per Pujol que pels mateixos espanyols) era modernitzar
Espanya, liberalitzar-la, europeïtzar-la, treure-la de
l'endarreriment econòmic, dotar-la d'infraestructures presentables
en el món desenvolupat. També coincidiren, ara més estranyament, en
deixar per a millors temps el desenvolupament de Catalunya, la seva
economia, la seva competitivitat. Quan la prioritat acordada era
aconseguir, per fi, el progrés d'Espanya, exigir el control de
l'aeroport de Barcelona, per exemple, hauria tingut un
inconvenient: tant Gonzàlez com Aznar l'haurien cedit (per no
perdre el govern), però ho haurien considerat un xantatge de mal
gust. No, aquestes coses, com bé va dir i publicar el president de
la Generalitat, s'han de demanar quan els catalans ja no són
necessaris per a la governabilitat de l'Estat. És aleshores que,
sense pressions, la generositat espanyola farà la resta.
Espanya s'ha modernitzat, ha entrat a la Unió Europea i ha
crescut econòmicament, però sense cap necessitat de
democratitzar-se (en el sentit de respectar la diversitat i
l'opinió de les minories). Els patricis del catalanisme no varen
preveure que la democratització podria resultar esbiaixada i només
parcial. I la política catalana ha estat una claudicació contínua
davant Espanya. Però, com que l'objectiu proposat no era la solució
dels problemes de Catalunya sinó la modernització de l'Estat, cal
no parlar de fracàs. Pujol, explícitament, no en reconeix cap de
fracàs, encara que implícitament accepti que els resultats no foren
bons i que cal canviar d'actitud. A bones hores. Amb «vaga fiscal»
ha arribat a amenaçar el president jubilat (li ve tant de nou, el
paper, que no coneix ni la terminologia: «insubmissió fiscal» és
l'expressió homologada per deixar de pagar imposts). He dit altres
vegades que un independentista és un nacionalista desenganyat.
Costa, però, arribar a aquest estadi. A Catalunya hi ha gent que és
molt poc aprenent. I mira que Espanya fa pedagogia de la
millor!
I si sorprenent ha estat l'estratègia pujolista, més ho ha estat
la d'ERC. Deixant de banda la possible existència d'interessos
baixos i inconfessables, la política d'ERC davant el socialisme
espanyol en minoria es pot sintetitzar utilitzant el concepte
anacrònic de «solidaritat de classe». L'entreguisme d'ERC davant
Zapatero té molts de punts de contacte amb el de Companys davant
Negrín. Si la política de Pujol fou de solidaritat nacional (la
nació catalana solidària amb l'espanyola, o, simplement, els
espanyols del nordest solidaris amb la resta), amb ERC aquesta
mateixa «solidaritat» s'explica amb les prioritats de les esquerres
catalanes, que han sacrificat els interessos del país per evitar,
diuen, que les dretes governin Espanya.
No sé si la política dels nacionalistes catalans ha estat la que
pitjors resultats podia donar per al país, però és difícil que cap
altra hagués aconseguit nivells tan baixos en termes de dignitat,
ni tan alts en termes de desmoralització de la població.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.