cielo claro
  • Màx: 34°
  • Mín: 28°
28°

De Cambó a Carod

L'any 1898 Espanya perdé les darreres colònies (Cuba i Filipines) i aquesta frustració provocà l'aparició d'un pensament crític anomenat «regeneracionisme», que propugnava abandonar els somnis imperials («encerrar bajo siete llaves el sepulcro del Cid») i posar-se a modernitzar l'Estat. Cent anys després, l'objectiu del regeneracionisme s'ha assolit plenament sense haver renunciat a la retòrica del passat gloriós (per exemple, amb el Quinto Centenario). Hi ha hagut també una línia de catalanisme de praxis enrevessada que sempre ha trobat maneres molt sinuoses d'argumentar que l'interès de Catalunya havia de raure més en el progrés d'Espanya que no en la sobirania del país. És des d'aquesta posició, per exemple, que Cambó criticà les propostes independentistes de Macià, i Pujol, les de Colom. És un pensament paral·lel, si no subordinat, al del regeracionisme espanyol. El pensament regeneracionista arribà a la connivència amb les dictadures (Bismark fou un dels seus models), i el reformisme devia ser la seva derivació més amable, que, naturalment, trobà a Catalunya la gent més decidida a practicar-lo: Miquel Roca és l'exponent més clar de l'entusiasme català per resoldre els problemes que els espanyols troben que no tenen: amb Pujol a la Generalitat, l'Operació Reformista fou, electoralment, un èxit a Catalunya i fracassà a Espanya. I aquesta «solidaritat» amb Espanya ha estat transversal en tot el nacionalisme català: en la política ben subalterna de la Generalitat republicana no podrem destriar mai quina part correspongué a la circumspecció i quina a la fraternitat amb les esquerres espanyoles (cal dir, però, que probablement Macià, Barrera i Colom han estat els dirigents d'ERC que menys han patit d'aquesta ambigüitat).

El projecte de modernitzar Espanya, que ha estat una constant en tot el nacionalisme català majoritari del segle XX, ha fracassat definitivament en la part que havia de representar una solució per als problemes de Catalunya. I dic definitivament perquè Espanya ja ha assolit els objectius de modernització que catalans i espanyols s'havien proposat, sense per això alleugerir els problemes de Catalunya. Durant el pujolisme, els projectes català i espanyol coincidiren per primera vegada mil·limètricament: la prioritat (més proclamada per Pujol que pels mateixos espanyols) era modernitzar Espanya, liberalitzar-la, europeïtzar-la, treure-la de l'endarreriment econòmic, dotar-la d'infraestructures presentables en el món desenvolupat. També coincidiren, ara més estranyament, en deixar per a millors temps el desenvolupament de Catalunya, la seva economia, la seva competitivitat. Quan la prioritat acordada era aconseguir, per fi, el progrés d'Espanya, exigir el control de l'aeroport de Barcelona, per exemple, hauria tingut un inconvenient: tant Gonzàlez com Aznar l'haurien cedit (per no perdre el govern), però ho haurien considerat un xantatge de mal gust. No, aquestes coses, com bé va dir i publicar el president de la Generalitat, s'han de demanar quan els catalans ja no són necessaris per a la governabilitat de l'Estat. És aleshores que, sense pressions, la generositat espanyola farà la resta.

Espanya s'ha modernitzat, ha entrat a la Unió Europea i ha crescut econòmicament, però sense cap necessitat de democratitzar-se (en el sentit de respectar la diversitat i l'opinió de les minories). Els patricis del catalanisme no varen preveure que la democratització podria resultar esbiaixada i només parcial. I la política catalana ha estat una claudicació contínua davant Espanya. Però, com que l'objectiu proposat no era la solució dels problemes de Catalunya sinó la modernització de l'Estat, cal no parlar de fracàs. Pujol, explícitament, no en reconeix cap de fracàs, encara que implícitament accepti que els resultats no foren bons i que cal canviar d'actitud. A bones hores. Amb «vaga fiscal» ha arribat a amenaçar el president jubilat (li ve tant de nou, el paper, que no coneix ni la terminologia: «insubmissió fiscal» és l'expressió homologada per deixar de pagar imposts). He dit altres vegades que un independentista és un nacionalista desenganyat. Costa, però, arribar a aquest estadi. A Catalunya hi ha gent que és molt poc aprenent. I mira que Espanya fa pedagogia de la millor!

I si sorprenent ha estat l'estratègia pujolista, més ho ha estat la d'ERC. Deixant de banda la possible existència d'interessos baixos i inconfessables, la política d'ERC davant el socialisme espanyol en minoria es pot sintetitzar utilitzant el concepte anacrònic de «solidaritat de classe». L'entreguisme d'ERC davant Zapatero té molts de punts de contacte amb el de Companys davant Negrín. Si la política de Pujol fou de solidaritat nacional (la nació catalana solidària amb l'espanyola, o, simplement, els espanyols del nordest solidaris amb la resta), amb ERC aquesta mateixa «solidaritat» s'explica amb les prioritats de les esquerres catalanes, que han sacrificat els interessos del país per evitar, diuen, que les dretes governin Espanya.

No sé si la política dels nacionalistes catalans ha estat la que pitjors resultats podia donar per al país, però és difícil que cap altra hagués aconseguit nivells tan baixos en termes de dignitat, ni tan alts en termes de desmoralització de la població.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.