Tinc una enveja sana per aquelles generacions d'intel·lec-tuals i savis de l'avior que coneixien en profunditat la cultura clàssica. Perquè no hi ha temps que no torn, com afirmaven aquells pagesos nostrats que desaparegueren dels escenaris públics de la Part Forana, i hom voldria tenir la paciència dels estoics i la saviesa dels epicurs, sobretot cada cop que se sent vulnerable enmig d'un camp de batalla local. Josep Sureda Blanes, per ventura un dels últims savis de la Mallorca preturistíca, afirmava els anys quaranta que l'enveja de l'home vulgar travela indefectiblement amb la part més fràgil de l'home gran, perquè aquesta és la única que està al seu abast, atès que tot allò gran queda fora del seu camp de comprensió. Quan el puritanisme cívic o mediàtic apareixen en boca d'un home vulgar normalment la conseqüència sol esser la que expressava Sureda Blanes, el 1945. No està gaire de moda parlar de virtuts, ni de valors, ni d'actituds, perquè se suposa que la majoria han cedit els seus drets a les seves empreses a canvi d'una nòmina i imaginen que la resta de la humanitat fa cinc cèntims del mateix amb la seva vida. Doncs, per ventura, hi ha més excepcions respecte a allò que creuen tenir dret a pensar alguns col·lectius, avesats a publicar a l'empara d'algun sanedrí. Des de la perspectiva de la vida pública, la vida de qualsevol ciutadà assoleix una dimensió que aspira a anar un poc més enllà, entre d'altres coses, com afirmava Jovellanos, l'excel·lència moral consisteix amb aquella força d'ànim amb la qual el ciutadà virtuós ha de plantar cara a tots els riscos que imposen els serveis desinteressats d'una activitat política intel·ligent. Evidentment, hom només pot aspirar a imitar lleugerament aquests propòsits, perquè no se sent amb ànims de donar lliçons a ningú, tan sols a saber portar de forma positiva totes aquelles ambigüitats i aquelles proves que comporta la vida pública. De misèries ja en sobren com per aspirar encara a afegir-n'hi més.