Dilluns, 27.- Joan Fuster, en l'anotació corresponent al quinze
d'octubre de 1957 del seu Diari, tot referint-se al Túria, i al seu
desbordament, que inundà bona part de la ciutat, i inferí gran
estrall entre els habitants i les seves llars, a causa de les
pluges torrencials a la capçalera de la conca, no pas sobre la
ciutat, recull una anècdota que, per l'enginy de la resposta,
sempre m'ha semblat simpàtica, atesa la circumstància que la
magnitud del llit, ara convertit en parc temàtic, encabia, gairebé
sempre, un fil intermitent d'aigua, essent desproporcionada la
grandària del jaç respecte de les intencions, i les conseqüències,
dels aiguats: «Conten que, quan Santiago Russinyol vingué per
primera vegada a València, els amics indígenes que li feien de
cicerones, la hi ensenyaren: «Això és el riu. Què li sembla?» I
l'humorista contestà: «De moment ja veig que tenen local».
Nosaltres fa molt temps que tenim local per establir-hi país, però
no tenim país per fer servir el local. No és que no en traguem
profit, de l'espai, mentre dura l'espera, tot i que els gruix dels
guanys llenega vers altres tombants, i engreixa altres calaixos,
però la propietat ha esdevingut tan precària, tan incerta, i tan
remota la possibilitat, amb els actuals ciutadans, de bastir un
país, que, molt possiblement, en un futur no gens llunyà, no
tendrem ni local, ni país, passant a formar part del col·lectiu
d'indigents apàtrides que malviuen la pèrdua, excepte que una
inesperada, improbable, utòpica crescuda del cabal nacional
desbordi, de forma tumultuosa, àdhuc violenta, els límits de la
indiferència i envaeixi, per modificar-ne i enfortir-ne la fesomia,
els territoris afeblits de la identitat. De moment, tenim local en
usdefruit, però és en fase d'expropiació, adduint l'autoritat
pertinent l'estat de ruïna.
Dimarts, 28.- Fa uns dies, breu estada a Betanzos, allotjats en
un vell asil de la beneficència ressuscitat a la vida útil. A la
rúa do Castro, la Casa Nuñez, edifici que l'arquitecte Rafael
González Villar projectà per ser seu d'uns grans magatzems
comercials i oficines de la representació local del Banc d'Espanya,
acull ara la Fundación CIEC, sigles que signifiquen «Centro
Internacional de la Estampa Contemporánea», que du a terme una no
gens negligible tasca, tant acadèmica, pel que fa a les diverses
tècniques d'estampació que allí s'ensenyen, com de divulgació dels
autors que fan servir la pedra litogràfica, o la planxa gravada, en
els seus processos de creació. L'interior de l'edifici és
sorprenent, acollidor i càlid, no només per la seva conservació,
acurada i respectuosa, o per l'atmosfera impregnada del perfum de
tintes, colors i dissolvents, sinó per la seva activitat
pedagògica: cursos d'iniciació, o estades d'especialització, a cura
de professors de prestigi. Tanmateix, és d'una exposició que m'ha
colpit, que us he de parlar, ni que sigui succintament. Sota
l'epígraf Le poème de l'angle droit, títol suggeridor
d'arquitectures, plàstiques i poètiques, d'opacitats tècniques,
sens dubte obertes i etèries, de càlculs i geometries un punt
surrealistes: angle: regió del pla limitada per dues semirectes
d'origen comú, definició literal que amb gran dificultat un vers
podria millorar, Le poème de l'angle droit, doncs, descriu tot un
conjunt esplèndid d'obres de Le Corbusier, arquitecte capdavanter
del racionalisme, escriptor i pintor, aquesta última, potser, la
seva activitat més desconeguda entre el públic no expert, tal
vegada injustament enfosquida pel fulgor de la seva trajectòria
d'arquitecte. Això no obstant, ha estat una experiència
absolutament enriquidora, tant per la descoberta casual d'una
mostra que m'ha d'estimular, en un futur immediat, a conèixer, més
i millor, l'obra pictòrica d'aquest artista, com per l'emoció
estètica que m'ha produït la seva contemplació. La dualitat, els
registres oposats, entre la seva arquitectura i la seva pintura,
són clars, evidents: es nodreixen ambdues disciplines de fonts
distintes, d'experiències contràries, sense que cap de les dues
perdi el rigor dels seus orígens, en un cas atenent la raó més
estricta, en l'altre l'experiència afectiva, la commoció
sentimental, l'acte creatiu desposseït d'utilitat.
Dimecres, 29.- Són, les parets dels escusats públics, suport de
literatures no gens edificants i de qualitat escassa, sovint
acompanyades d'il·lustracions explícites encara més insensates que
el text, tot i la seva vocació obscena. L'afecció d'escriptors i
dibuixants de comuna té diversos vessants, la més incontinent de
les quals fa referència a la qüestió genital i/o sexual, si més no
a la seva part més grollera o escabrosa, atesa la circumstància que
ni la subtilesa, ni la ironia, ni tan sols la traça, no fan part
del seu llenguatge artístic. Tant és així que tota superfície
pública susceptible d'intimitat i, per això mateix, d'anonimat,
esdevé extensió útil per deixar-hi constància d'una presència que
allí abandonà memòria, gràfica o escrita, i fragments de les seves
pitjors arts i parts.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.