Dilluns, 27.- Joan Fuster, en l'anotació corresponent al quinze d'octubre de 1957 del seu Diari, tot referint-se al Túria, i al seu desbordament, que inundà bona part de la ciutat, i inferí gran estrall entre els habitants i les seves llars, a causa de les pluges torrencials a la capçalera de la conca, no pas sobre la ciutat, recull una anècdota que, per l'enginy de la resposta, sempre m'ha semblat simpàtica, atesa la circumstància que la magnitud del llit, ara convertit en parc temàtic, encabia, gairebé sempre, un fil intermitent d'aigua, essent desproporcionada la grandària del jaç respecte de les intencions, i les conseqüències, dels aiguats: «Conten que, quan Santiago Russinyol vingué per primera vegada a València, els amics indígenes que li feien de cicerones, la hi ensenyaren: «Això és el riu. Què li sembla?» I l'humorista contestà: «De moment ja veig que tenen local». Nosaltres fa molt temps que tenim local per establir-hi país, però no tenim país per fer servir el local. No és que no en traguem profit, de l'espai, mentre dura l'espera, tot i que els gruix dels guanys llenega vers altres tombants, i engreixa altres calaixos, però la propietat ha esdevingut tan precària, tan incerta, i tan remota la possibilitat, amb els actuals ciutadans, de bastir un país, que, molt possiblement, en un futur no gens llunyà, no tendrem ni local, ni país, passant a formar part del col·lectiu d'indigents apàtrides que malviuen la pèrdua, excepte que una inesperada, improbable, utòpica crescuda del cabal nacional desbordi, de forma tumultuosa, àdhuc violenta, els límits de la indiferència i envaeixi, per modificar-ne i enfortir-ne la fesomia, els territoris afeblits de la identitat. De moment, tenim local en usdefruit, però és en fase d'expropiació, adduint l'autoritat pertinent l'estat de ruïna.

Dimarts, 28.- Fa uns dies, breu estada a Betanzos, allotjats en un vell asil de la beneficència ressuscitat a la vida útil. A la rúa do Castro, la Casa Nuñez, edifici que l'arquitecte Rafael González Villar projectà per ser seu d'uns grans magatzems comercials i oficines de la representació local del Banc d'Espanya, acull ara la Fundación CIEC, sigles que signifiquen «Centro Internacional de la Estampa Contemporánea», que du a terme una no gens negligible tasca, tant acadèmica, pel que fa a les diverses tècniques d'estampació que allí s'ensenyen, com de divulgació dels autors que fan servir la pedra litogràfica, o la planxa gravada, en els seus processos de creació. L'interior de l'edifici és sorprenent, acollidor i càlid, no només per la seva conservació, acurada i respectuosa, o per l'atmosfera impregnada del perfum de tintes, colors i dissolvents, sinó per la seva activitat pedagògica: cursos d'iniciació, o estades d'especialització, a cura de professors de prestigi. Tanmateix, és d'una exposició que m'ha colpit, que us he de parlar, ni que sigui succintament. Sota l'epígraf Le poème de l'angle droit, títol suggeridor d'arquitectures, plàstiques i poètiques, d'opacitats tècniques, sens dubte obertes i etèries, de càlculs i geometries un punt surrealistes: angle: regió del pla limitada per dues semirectes d'origen comú, definició literal que amb gran dificultat un vers podria millorar, Le poème de l'angle droit, doncs, descriu tot un conjunt esplèndid d'obres de Le Corbusier, arquitecte capdavanter del racionalisme, escriptor i pintor, aquesta última, potser, la seva activitat més desconeguda entre el públic no expert, tal vegada injustament enfosquida pel fulgor de la seva trajectòria d'arquitecte. Això no obstant, ha estat una experiència absolutament enriquidora, tant per la descoberta casual d'una mostra que m'ha d'estimular, en un futur immediat, a conèixer, més i millor, l'obra pictòrica d'aquest artista, com per l'emoció estètica que m'ha produït la seva contemplació. La dualitat, els registres oposats, entre la seva arquitectura i la seva pintura, són clars, evidents: es nodreixen ambdues disciplines de fonts distintes, d'experiències contràries, sense que cap de les dues perdi el rigor dels seus orígens, en un cas atenent la raó més estricta, en l'altre l'experiència afectiva, la commoció sentimental, l'acte creatiu desposseït d'utilitat.

Dimecres, 29.- Són, les parets dels escusats públics, suport de literatures no gens edificants i de qualitat escassa, sovint acompanyades d'il·lustracions explícites encara més insensates que el text, tot i la seva vocació obscena. L'afecció d'escriptors i dibuixants de comuna té diversos vessants, la més incontinent de les quals fa referència a la qüestió genital i/o sexual, si més no a la seva part més grollera o escabrosa, atesa la circumstància que ni la subtilesa, ni la ironia, ni tan sols la traça, no fan part del seu llenguatge artístic. Tant és així que tota superfície pública susceptible d'intimitat i, per això mateix, d'anonimat, esdevé extensió útil per deixar-hi constància d'una presència que allí abandonà memòria, gràfica o escrita, i fragments de les seves pitjors arts i parts.