Mai no anàrem a San Francisco ...

A nosaltres, com tot, ens va arribar més tard però amb molta força. La moda allargà les faldes, fet que ens estalvià la feina de cosir-nos un doblec postís per així poder lluir mini-falda quan sortíem de festa. A la tornada, només havíem d'estirar el fil i, la roba, dòcil, tornava a la mida justa de la moral permesa pels nostres progenitors. Ens penjàrem una senalla, ens arrissàrem els cabells, ens omplírem de flors i ens entabanàrem d'encens. La veu d'Scot Mckenzy convidava a anar a San Francisco i la dels Bee Gees a Massachusetts però, el màxim a què arribaren la majoria va ésser qualque fugida a Eivissa. Eren els hippys de cap de setmana. Una mica abans d'atracar el barco, les al·lotes es desfressaven, ens pintàvem flors a les galtes, ens posàvem els visos de fil de la padrina, una mica esgrogueïts i, més contentes que un gínjol, se submergien en la disbauxa de l'Eivissa d'aquella època. La tornada era trista, les flors mosties, els rissos desfets i la poc atractiva perspectiva del taulell de la botiga o el renou de les tecles de la màquina d'escriure que els esperava en arribar a port. Molts pocs d'aquests hippys de cap de setmana tenien coneixement del fet que hi havia una guerra al Vietnam. No sabien quasi res de la filosofia d'aquest moviment. Duien penjada la consigna «Fes l'amor, no la guerra» però només reivindicaven la primera. No tothom era igual. Per desgràcia, dos bons amics meus moriren a l'Índia. Havien tengut el coratge de trencar amb tot i seguint els acords del «sitar» del gurú dels Beatles Maharishi Mahesh, varen anar al darrere de qui sap quines cabòries, però la sort no els va acompanyar.

En el tema de les drogues, maria, LSD, etc..., sempre lligat al moviment Hippy, érem molt innocents. Circulava la veu que les tires de pell de plàtan tenien propietats al·lucinògenes. Era de veure, pells de plàtan assecades, mesclades amb Ducados, embolicades amb paper de fumar i nosaltres xuclant desesperadament, tot esperant un nirvana que mai no arribà. Les cabeces de cascall també feien matx. Jo, el màxim que vaig experimentar amb el cascall varen ésser els efectes d'una infusió que em va fer prendre mon pare per un mal de queixal rabiós. Abans havia glopejat canya i qualque cosa devia quedar. Entre la canya i el cascall vaig dormir dos dies.

L'esperit de comuna era una altra de les curolles de moda. Hi havia una parella als qui anomenaven els «Walden», a causa de la propaganda que feien de les meravelles de viure en comunitat, el seu llibre de capçalera era Walden Dos, de B:F. Skinner.

Quan els vaig conèixer, ben entrats els setanta, les meves circumstàncies havien canviat i vivia al camp amb la meva parella. Una finca de setze quarterades a peu de muntanya i una casa del temps dels moros, sense electricitat ni aigua corrent. Era el somni dels «Waldens». Ens començaren a festejar i finalment vàrem accedir a reunir-nos amb un grup de gent amb vista a la possibilitat de crear una comuna a la nostra finca.
Tot anava molt bé. Els «Waldens» eren bons oradors i la seves propostes pareixien molt atractives. Quasi ens havien convençut de les meravelles de viure en comunitat, quan el «Walden» pare va començar a fixar les condicions. Tot el que posseíem: casa, terres, objectes, llibres, quadres etc... havien d'anar a nom de la comunitat. Tot era comunal i tots els membres tenien dret als béns comuns.

Els «Waldens» venien amb les mans damunt el cap i la resta dels aspirants més o manco el mateix. Jo vaig pensar amb els meus quadres: els d'en Pau Fornés i els d'en Vicens Calbet, que amb tanta estimació m'havien dedicat, i amb l'entranyable pallasso d'en Soler Jové. No sé el que la meva parella devia pensar de cedir Es Rafal a aquella gent. Però jo vaig alçar el cul. Vaig pegar un glop de la infusió d'herbes salvatges que ells havien preparat i vaig dir-los: "«Al·lots, una cosa és jugar a pseudo-hippys i l'altra ésser beneits», i així va acabar la nostra experiència comunitària ...