La polèmica sobre la castració química arran de les declaracions
del president francès Nicolas Sarkozy està posant de relleu dues
maneres radicalment contràries d'entendre la justícia penal en les
societats democràtiques. Més enllà de la conveniència i la
viabilitat d'aplicar mesures químiques inhibidores de la libido en
delinqüents sexuals reincidents "al capdavall, l'anomenada
«castració química» seria això", les distintes opinions que aquests
dies s'estan vessant sobre aquest tema ens duen a aquell debat mai
no conclòs del sentit i l'objectiu de la justícia penal: càstig o
reeducació? Òbviament, els càstigs judicials tenen un caràcter
punitiu, però l'esperit i la lletra de tots els aparells legals
dels països democràtics duen inclòs, de sèrie, el principi de la
rehabilitació i la reinserció social dels delinqüents castigats. La
pregunta, doncs, és: la possibilitat de la castració química, lliga
de manera adequada o es pega bufetades amb aquesta doble naturalesa
dels càstigs penals?
Ja fa anys "més de deu" li vaig sentir una reflexió ben
interessant sobre aquesta matèria al filòsof italià Norberto
Bobbio. Parlava de la vocació rehabilitadora de les lleis penals i
dels sistemes penitenciaris de les democràcies occidentals com
d'una secularització de la doctrina teològica de la penitència i la
reconciliació, i recordava la coneguda cita del llibre d'Ezequiel:
Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que
visqui. Record que Bobbio ironitzava sobre la infidelitat dels
cristians a aquest principi moral al llarg de la història, tot
apel·lant les fogueres inquisitorials, però justament aquesta
ironia li servia per avisar que tampoc l'estat modern democràtic,
que ha heretat, incorporat i processat, des de la laïcitat, el
valor de la rehabilitació del pecador/delinqüent, té garantida una
correcta aplicació de les lleis penals orientada a la
rehabilitació. Segons Bobbio, els delictes que més aversió i rebuig
susciten entre els ciutadans solen abonar i justificar una visió
excessivament punitiva, en perjudici del valor reeducador que han
de tenir les penes.
Em sembla molt ajustada aquesta apreciació de Bobbio. Pensem en
quins són els comportaments menys acceptats socialment en
l'actualitat: segons un estudi de la Fundació Santa María de 2004,
a l'estat espanyol són el terrorisme, la violència de gènere i
contra la llibertat sexual, i curiosament, en tercer lloc, el
«gamberrisme urbà». I què diuen els comentaris que sents a peu de
carrer sobre els culpables d'aquests comportaments? Mà dura,
càstigs exemplars, punició severa, compliment íntegre de les penes
de presó, etc. Però rares vegades sents una paraula, no ja sobre el
dret dels reclosos, sinó sobre la necessitat social de rehabilitar
i reinserir els culpables d'aquests delictes. En el fons, aquesta
visió justifica la castració social del delinqüent: el que cerca és
barrar-li el pas a una possible reconciliació amb la societat.
Si, per contra, apostam per la vigència i continuïtat d'un model
penal que contempla tant el càstig com la rehabilitació, el debat
sobre el tractament dels delinqüents sexuals es pot veure sota una
nova perspectiva: malament si el que se cerca és la castració
punitiva, però pot ser una bona opció si es planteja l'ús de
medicaments inhibidors de l'abelliment sexual com a mesura
terapèutica complementària i coadjuvant d'un procés de
rehabilitació. Si es menysté la funció rehabilitadora de les penes
judicials i tan sols es contempla la punició, ni que fos per a un
determinat tipus de delictes, ens arriscam a perdre un pilar
fonamental de lètica pública i de l'estat de dret, ens arriscam a
caminar cap a un model penal involutiu que, francament, fa tremolar
si penses fins on ens podria menar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.