El gir del PSOE nacional cap a posicions polítiques molt més centrades i normals, tractant-se del partit que se tracta, pot ser analitzat com a pur canvi de tàctica, ara que som en plena recta final cap a les eleccions. Ho és. Però per ventura no només. Ben bé pot existir quelcom més. I ha de ser alguna cosa més que la simple desconfiança davant operacions polítiques amb potencial efecte d'erosió socialista, com el nou partit de Rosa Díez i Fernando Savater, o la pressió del PP per la qüestió nacional. El gir és de massa intensitat per ser quelcom únicament tàctic davant unes eleccions. La recuperació de la identitat general espanyola com a segell de la tasca del PSOE, amb la signatura de tots els missatges institucionals com «Govern d'Espanya», el mandat a RTVE d'impulsar la «cohesió nacional espanyola, amb les nacionalitats i regions», com també les aclucades d'ull "José Bono, entre d'altres" cap a les bases desconfiades del rumb pseudonacionalista, suggereixen un profund canvi d'estratègia política que, en qualsevol cas, no se podrà copsar fins passades les eleccions de març. Si el PSOE, per una d'aquelles coses que en política mai no se poden descartar per molt poc probables que pareguin a priori, quedàs a l'oposició, de l'estratègia seguida fins ara, de pacte amb els nacionalistes en contra del PP, no en quedaria ni el record. Però i si se manté al Govern, com pareix el més probable? Doncs dependrà dels resultats i dels equilibris conseqüents, per suposat, però fa cara que fins i tot així en el si del partit socialista existeix un corrent majoritari de base que ja ha arribat a la cúpula. I que ha provocat un canvi que per subtilment que se deixi notar ara pot suposar una muda considerable. Passi el que passi no serà el mateix PSOE, un tant caòtic, que se trobà de sorpresa amb el poder a la mà i ha anat improvisant mentides i traïdories a un aliat ara i a un altre suara, per mantenir-se en el poder. Qui dia passa, any empeny. Li ha sortit bé, però els resultats, a escassos mesos de les eleccions, no s'han traduït en res més que mantenir-se. Així si més no ho diuen totes les enquestes.
Per altra banda, el PP també està començant un sord viratge que si queda un altre pic a l'oposició li serà difícil. Però no li quedarà més remei que fer-lo. Fins i tot si governàs l'hauria de fer igualment. Sigui en el poder o en els bancs opositors, és impossible que un partit, com el conservador, que aspira a governar un país seriós, se dediqui dues legislatures seguides a fer tant de folklore nacionalista, com el que l'ha caracteritzat aquests darrers anys. No és ver, com diu el PP, que el país hagi estat en risc de rompre's, ni tan sols ho és que el PSOE l'hagi pretès treure del sistema democràtic per instaurar "tal com la desbaratada tesi ultraconservadora assegura" una mena de tap format pels socialistes i els nacionalistes que el deixi fora de joc. Ara bé, si és ver que entre l'ambigüitat de Zapatero envers l'estructura política del país "que, sigui dit de passada, és impossible canviar sense reformar la Constitució" i els excessos verbals del PP, s'ha format durant aquests anys una mena d'espai per a la interpretació lliure que ha provocat serioses disfuncions. Com les protagonitzades per Pasqual Maragall o, fa poc, el cas navarrès, o la creença per part d'alguns nacionalistes que en efecte existeix la intenció de tap o cordó sanitari contra el PP per trabucar el país.
És aquesta ambigüitat la que fa cara que després de les eleccions generals desapareixerà. Possiblement tant en el PSOE com en el PP hi hagi la convicció que no se pot seguir com fins ara. Cosa que no significa que hagin de pactar "que ho hauran de fer, emperò, en algunes coses, com la reforma constitucional en els termes prevists", ni que el PSOE no pugui tornar a tenir d'aliats alguns nacionalistes. Però sí que se aclarirà quins seran els límits i així "és desitjable, almanco" deixarem de sentir tants d'excessos d'una banda, de l'altra i de la més enllà, com hem sentit durant aquesta legislatura.
