Coses que passen i millor seria que no passassin

Podríem esmentar molts de casos des dels alfaquins musulmans que amb l'excusa de la peregrinació a la Meca es passaven anys i anys fent el rodamón, arribant fins i tot a la remota illa de Zanzibar com féu un dels molts oblidats personatges d'aquella època marginada. Aquell paisà nostre, de tornada, sojornant devers Bagdad, va caure del camell i es rompé l'ansa del coll i, pura lògica, no pogué tornar a casa. Caure del camell mil i pico d'anys enrere devia ser quelcom semblant al que passa ara per aquelles rodalies, on no són, precisament, camells esprius els que ocasionen malifetes.

No voldria eternitzar-me amb els comentaris, emperò l'exemple de Ramon Llull al segle XIII, Jaume Ferrer i Anselm Turmeda al XIV, Jordi Pont al XV, viatger entusiasta que a cada etapa del seu viatge envers Flandes havia de canviar el llaç del seu capell o més a prop de nosaltres Pere Espanyol, sogre de l'anterior, piratejant per aigües de l'antiga Romania mediterrània o els il·lustrats que en el segle XVIII feien el grand tour com si fossin milionaris petroliers pasturant per la vella Europa, són fites a tenir en compte sobre aquest tema on ensenyament i gaudi formaven una bella combinació. Cal recordar, emperò, que no és el mateix viatjar que fer turisme. En el primer cas hi ha un element didàctic; a l'altre, prendre el sol i fer bronze.

Ara ja no passen coses semblants. Això sí, passen coses i no sempre les coses que passen serveixen de lliçó. Fins i tot gosaria afirmar que millor seria que no passassin, emperò, el fat inicu no és propici i no ens allibera de tal desveri. Més aviat produeixen un desficiament i una agrura que deixa mal gust de boca.

Tal cosa la vaig intuir en una ocasió quan desitjant tastar les famoses 'mantecadas' d'Astorga, carregades de dolces perspectives, vaig comprovar que la pastisseria que les fabricava portava el rètol de 'La Mallorquina'. Aleshores vaig veure que les coses no rutlaven de manera adient. Mantecadas d'Astorga fetes per La Mallorquina a la pròpia vila d'Astorga! Vaig pensar que tal cosa era una de les moltes incongruències de la vida moderna semblant als gelats de La Menorquina fets a Canàries a causa de les virtuts o vicis de la globalització que deixà de ser un producte alaorenc de categoria i d'altíssima qualitat per convertir-se en ... Deixem-ho estar. És millor no fer comparances perquè els productes generats per les modernas aplicaciones de la refrigeración industrial, S. A. res tenen a veure amb aquell sorbet de gin que tan sols podies ensaborir a Menorca. Sortosament la fórmula no va entrar en la barrina i així es deslliurà de la prostitució industrial, malgrat que ara no el puguis tastar ni a Menorca ni a cap altre indret. Què hi farem!

Recentment la mesura ha vessat quan fa poc a un indret paradisíac m'oferiren, a l'hora de la berenada matutina, un producte embolicat en plàstic que portava el rètol de 'Ensaimada', així a la forastera. El poc pèl que em queda sobre el cap es posà tens com les pues d'un eriçó. Ensaïmada? als Picos de Europa, més concretament a la vall de Valdeón, un lloc encisador, emperò un indret on l'ensaïmada res té a fer i tan allunyat de la nostra terra que les ensaïmades de bon de veres, si hi arribassin, hi arribarien més dures que un rosegó de pa dur.

No ho vaig creure, emperò el rètol deia ben clar i llampant: Así de natural. Ensaimada, dins un rectangle de color groguenc i cantoneres corbades. Emperò el que em va omplir la mesura fou el que seguia dins una lluenta sanefa en blau on es podia llegir: Danish Style Brioche.

Com podeu imaginar, tots els avantpassats del forner que havia prostituït element tan cabdal de la nostra cultura varen rebre les flastomies més grolleres que un mallorquí ben educat pot llançar en moments d'estupefacció com aquell. Darrere les flastomies baixaren tots els sants del cel i avergonyit davant la barra del o dels industrials que havien comès tal crim de lesa cultura vaig pegar ullada als ingredients emprats en la seva confecció.

Dita lectura em proporcionà una maldeventrada perquè llevat de la farina de blat, tota la parafernàlica resta d'elements emprats per confeccionar tan diabòlic pastís res tenien a veure amb el nostre símbol, emblemàtic símbol, de la tradicional pastisseria nostrada.

Com a denúncia de tal pecat gastronòmic segueixen les monstruoses mixtures que contenia aquell paquet de plàstic: farina de blat, greix vegetal, sucre, ou ... Perdonau, estimats lectors, cal escriure'ls en foraster perquè també seria pecaminós emprar la nostra llengua en mesters tan baixos. Per tant, aquí va la sèrie: Harina de trigo, grasa vegetal, azúcar, huevo, mantequilla, jarabe de glucosa i fructosa, levadura, aceite de soja, leche en polvo, harina de centeno, sal, aroma, més els acostumats emulgentes (E-471, E.472), estabilizadores (E-422, E-420) i conservador (E-282). Brr!

De bon de veres viatjar no sempre és salutífer i per aprendre mixtificacions com aquesta més val romandre a casa amb una ensaïmada a la boca, com pertoca, on la farina de força i una bona empeguntada de saïm deixen enrere el danish style i totes les punyetes corresponents. Altre temps tal cosa seria motiu de ruptura de relacions diplomàtiques amb els danesos capaços de menjar tal cosa. De segur que el marquès de la Romana que més o manco pasturava per aquelles terres fa dos segles no els deixà tal penyora, espantosa penyora.

I de passada, per què serveix el consell regulador d'indicació geogràfica protegida? quan a la nostra terra trobam moltes ensaimadas que en lloc de saïm empren un succedani qualsevulla. És que la grasa vegetal de la ensaimada Danish style també ha arribat a l'Illa?