En la matèria que segons les autoritats acadèmiques jo pertany "la Història de la Ciència" existeixen dues orientacions bàsiques: una l'objectiu de la qual és ordenar les idees de manera cronològica, i l'altra que pretén, encara que quasi mai ho aconsegueix, explicar com s'originen les idees científiques i com es difonen dins les distintes societats. Entre els seguidors d'aquesta segona tendència es va posar de moda ja fa uns anys el que es denomina «programa fort de la sociologia del coneixement científic» que proposa que s'explicassin l'origen i l'acceptació de les idees que varen resultar triomfadores, com la teoria de l'oxigen, utilitzant els mateixos factors que s'empren per explicar per què determinades teories han estat derrotades o desmentides, com la teoria dels humors. A aquest requisit d'emprar els mateixos factors explicatius per la victòria i per la derrota se l'anomena el principi de simetria. Sense ell el «programa fort», o radical, no funciona. Per fer més planer el que he volgut dir acudiré al futbol que és, almenys per mi, més fàcil d'entendre que la Història de la Ciència. Els entrenadors de futbol, quan ha acabat un partit, acostumen a anar a la sala de premsa i fer declaracions en les quals analitzen les causes de la derrota o, tant de bo per ell, de la victòria. Si s'ha sofert una derrota ha estat "acostumen a dir" a causa de la mala sort "l'esfèrica no ha volgut entrar", a causa del mal estat del terreny de joc, a causa que l'àrbitre els ha perjudicat, que els adversaris han jugat excessivament dur i de manera antiesportiva etc. etc. Si el resultat, per contra, ha estat la victòria, tanmateix mai no és perquè l'àrbitre els ha ajudat, o que el terreny de joc els ha beneficiat, o que hi ha hagut molta sort. No, per explicar la victòria "una tasca més agradable que explicar la derrota" acudeixen a factors ben distints: que l'equip va saber seguir la tàctica dissenyada, que els jugadors varen lluitar sense descans, a la classe que atresoren, a la capacitat que tenen de resoldre situacions difícils, etc. etc. El mateix que en el futbol passa en el camp de la política. Es perden unes eleccions per no haver sabut transmetre el missatge, per haver-se dedicat massa a la gestió i haver oblidat la propaganda, o per culpa del mal temps "tant si plou com si fa sol" que ha propiciat l'abstenció, etc. I si guanya "diuen" és a causa d'un programa coherent, per una bona selecció de candidats, per una llarga tradició d'honestedat. Es guanya per uns factors i es perd per altres factors ben diferents als primers. Si heu comprès què és això de l'asimetria de les explicacions "a mi em costà una mica" podem passar endavant, que el que ve és més senzill
He seguit una mica els escrits dels pensadors que propugnen això que en diuen rearmament ideològic i moral de la dreta mallorquina. Són els senyors Urbina, Font, Alemany, Alarcón i Delgado. Alguns d'ells són amics o coneguts i altres, simplement persones llegides. Llegides amb tota atenció En els seus escrits hi ha un tema força recurrent i és el de la llengua o, per ventura millor, de les llengües. En aquesta qüestió ells sempre utilitzen un argument amb el qual és difícil no estar d'acord i és el que parteix de la idea que són les persones i no les llengües les que són dipositàries de drets. És indiscutible. Comencen molt bé, però aviat, ai!, l'esguerren. Perquè quan hom llegeix la continuació de l'argument ben prompte s'adona que cau fins als genolls l'asimetria de la qual fèiem esment. I és quan parlen de persones i dels seus drets lingüístics que només tenen presents els castellanoparlants i, malauradament "malauradament per nosaltres, clar" s'obliden totalment dels catalanoparlants. O és que, segons ells, no som persones, els catalanoparlants; o si som persones, és que hem declinat voluntàriament dels nostres drets lingüístics? El seu discurs és asimètric i incoherent.

No he sabut endevinar quina és la proposta educativa d'aquests pensadors, però si hi havia de posar messions i pel que algú m'ha dit oralment crec que propugnarien una llibertat radical: si hom vol ser educat en castellà, en castellà; si en alemany, en alemany, i si en lituà, en lituà, etc. Una proposta que, al meu parer, significa una innovació d'àmbit mundial. Hauré de demanar a l'amic Manera quant costarien aquesta munió de traductors i intèrprets que farien falta per a dur a terme aquesta tan imaginativa proposta.

Els pensadors de dreta no volen simetria de drets lingüístics. Diuen que no troben justa, sinó pròpia de feixistes "és el dissortat mot que algun d'ells empra" i nacionalistes desmesurats, la proposta del bilingüisme simètric. Rebutgen un pla educatiu que empri tots els mitjans possibles perquè totes les persones d'aquesta comunitat parlin i entenguin les dues llengües que majoritàriament empram. Diuen que és propi de la Inquisició. Ai!