cielo claro
  • Màx: 35°
  • Mín: 26°
33°

Teoria (estival) del líder

Es clou, sembla, l'estiu i el senyor Ruiz Gallardón recupera la dialèctica del líder i, després de proclamar-ne la necessitat, compara el senyor Rajoy amb Fernando Alonso (per recordar-nos els entrebancs i les noses que li posen els seus companys d'equip?, per la velocitat a la qual es desplaça i, obligadament, pensa?) i deixa establert que «estaré sempre al que digui el meu líder». Conjuntures a part (la política, i especialment la política de partit, no és més que una interminable conjuntura) reobrir la mai no tancada dialèctica del líder ens il·lustra sobre l'amplària del debat i la velocitat (per això de Fernando Alonso) a la qual retrocedeix la batalla ideològica. La pròxima passa, potser abans del pròxim estiu, serà la recuperació de la teoria del carisma, un concepte aparentment rebec a l'actual líder de la dreta però que promet interessants precisions en el panorama polític intraestatal, supraestatal i mundial, i que sempre anirà bé recuperar d'ençà que Tertulià la introduí per referir-se a la gràcia (divina) dels autèntics líders. Weber la recuperà sense rebaixar-ne els graus i la definí com «aquella qualitat, considerada extraordinària ... d'una persona per la qual aquesta és creguda com a posseïdora de forces extraordinàries sobrenaturals o sobrehumanes, o almanco específicament excepcionals, no accessibles als altres, que ha estat manada per Déu o bé es troba revestida d'un valor exemplar». O sigui, el que els seus seguidors "com Ruiz Gallardón, fins al pròxim congrés" veuen en Rajoy, o els altres en Zapatero, o una bona part de la població (més gran entre els asturians) en Fernando Alonso, vés per on.

Ja sabem el que ens toca, si volem progressar: estar a l'aguait del líder. El líder té prou feines (sobretot perquè ocupa la major part del dia a vigilar els que volen substituir-lo, com prou bé saben Rajoy i Alonso, i segurament Zapatero), i el vertader drama de la vida és que el líder ha de perdre també molt de temps dissimulant que ho és i que ho vol ser, perquè la gent ja no s'empassa les píndoles del liderat com abans. El theatrum mundi d'aquests dies presents inclou en les partitures que el líder ha de repetir que la seva veu és la de tots i que tots escolta, i que en realitat està allà per fer la voluntat de tots, perquè ell s'estimaria més ser només el líder de ca seva. El líder, per ser-ho, ha de dissimular constantment que ho vol ser, mira tu, i el que no és líder però vol arribar-hi (cas Gallardón) també ha de dissimular-ho, que ho vol ser.

Els automatismes funcionen, i estan tan lubrificats que ningú no els discuteix, i són plens de fórmules que tothom recita i ningú no discuteix, dins d'aquesta megaopereta d'ambient maoista que Gallardón ens ha recordat però que és tan visible com vella en la vida dels partits polítics. Al capdavall, no passa res, i el líder i els molts gallardons reciten els seus discursos, en els distints escenaris de cada partit, sobre la voluntat del líder i la voluntat dels escolans per obeir-la i respectar-la mentre el líder no sigui substituït per un altre, és clar, moment en el qual es renovarà la retòrica del catecisme jeràrquic dels líders i els que el beneeixen i n'escolten amb arrapament els discursos.

He de dir que a mi el senyor Gallardón em cau prou bé, en aquest paperet que fa de militant disciplinat que vol divulgar la llibertat que es respira en el partit dels seus amors. No entenc, i no ho pot entendre ningú, aquesta fama que té de modern i d'avançat i fins i tot de radical que li atorguen els seus (no sempre estimats) companys de partit, però això són meravelles d'aquelles que només explica la perspectiva.

Segurament la seva recent, i repetida, declaració de lleialtat (al líder) volia dir molt més i molt diferent del que deia, però això està tan clar i encaixa tan bé en l'argument de la tragicomèdia que representa que comentar-la desvirtuaria el contingut. Sàpiga, això sí, el seu líder, que disposa d'un fidel escuder que creu a ulls clucs en la teoria del líder.

De fet, hi creu tant que vol ser ell, el líder, per administrar les virtuts i els símbols del poder, i per llegir ell en públic el text doctrinari dels líders, ell, Ruiz Gallardón, l'home que sempre diu sí al seu partit (com ell mateix s'ha definit, i en un més que discutible i interpretable autoelogi, estrany en un futur líder). Com els antics reis i els presents campions de la fórmula u, el líder ens guia cap al futur, cap a la modernitat narcòtica i disciplinada on farem d'espectadors dels seus dons de comandament. Així que alerta, i ho dic per tothom, menys pel pobre Rajoy, que està més que avisat, de Gallardón i dels gallardons que l'envolten i l'aplaudeixen.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.