La franja «offshore» que ens envolta

L'Índia va ser el primer país on empreses europees establiren centres d'atenció al client i oficines administratives com a manera de reduir el costs i millorar els beneficis. En menys de deu anys el sud del país s'ha transformat a una velocitat inesperada, o almenys les grans ciutats, i el nivell de vida ha pujat, en gran part gràcies a les empreses estrangeres que hi han anat per aprofitar la mà d'obra barata i la quantitat de llicenciats universitaris que cerquen feina. L'Índia produeix dos milions de llicenciats cada any, el mateix nombre que la Xina, molts dels quals emigrarien si l'economia local no els proveeix d'un bon sou i possibilitats d'avançar. El país té l'avantatge de l'idioma, ja que tots els universitaris parlen l'anglès correctament. Les productores de programes informàtics també s'hi han establert, ja que tenen un pou de talent en joves informàtics desenfeinats el fons del qual és encara invisible. Enguany es calcula que els serveis a empreses estrangeres giraran gairebé cinquanta mil milions de dòlars a l'Índia. Però l'èxit de l'Índia serà la seva desfeta. La Xina intenta copiar el seu model per oferir serveis a empreses occidentals, a més de poder oferir la producció industrial. Però n'hi ha més. Fins i tot l'Àfrica pren passes per entrar al mercat del «outsourcing». Uganda ha construït una ciutat nova, enmig d'enlloc, una espècie de BitParc però mil vegades més ambiciós i sense els mateixos criteris de màrqueting, on vol atreure empreses estrangeres. Ghana comença a pujar en el món, gràcies als seus contactes amb el Regne Unit, però sobretot perquè allà cauen tots els empresaris nigerians que volen fugir del conflicte sobre el petroli i la fama de les seves empreses d'internet de ser molt poc fiables.